Qui som i què seria molt injust

L’objectiu d’aquest blog col·lectiu és treure a la llum textos que fins ara s’han quedat en calaixos, en blocs, llibretes, o fins i tot només al cap del seu autor o autora. És un blog col·lectiu, escrit a moltes mans, fet pels participants d’un curs d’escritptura impartit per en Carles Capdevila en 3 dissabtes dels mesos de febrer i març del 2016.

Volem aprofitar l’empenta que ens ha donat el curs per escriure, perquè aquest univers d’amistat i descoberta que es va crear entre tretze desconeguts arran de compartir textos i aprendre plegats, s’expandeixi i doni fruits, per ara, en aquest bloc col·lectiu que hem titulat “Seria molt injust”, perquè realment vam descobrir textos molt i molt bons que Seria molt injust que no veiessin la llum. Així que aquí us els servim. L’Anna, la Mercè, l’Elena, el Jordi, la Mariona, la Lídia… anirem confegint un llibre col·lectiu entre tots.

Distribuïrem els textos per categories que hem pensat que recolliran els temes dels que escriurem, i que estan representats per algunes de les parts d’un llibre:

parts_d'un_llibre

 

Anuncios

Per al.lusions

Jo vaig pensar que em matarien. Quan aquells dos paios em van obligar a pujar al cotxe i em van obligar a despullar-me, jo vaig pensar que al final, quan acabessin, em matarien. Perquè passa a les pel·lícules, que els dolents maten a qui els ha vist la cara per tal que no els puguin delatar. I és una mica absurd posar-se a pensar en el que passa a les pel·lícules, però quan dos paios t’obliguen a pujar a un cotxe i t’obliguen a despullar-te, la vida es converteix en una cosa molt absurda, i molt bèstia.

No em vaig queixar, ni vaig plorar, ni vaig dir que no, mentre era al cotxe amb aquells dos paios, nua. Perquè tenia molta por que em matessin, però no volia que em fessin mal. Quina bajanada tenir por que em fessin mal si m’havien de matar. Però no em vaig defensar ni em vaig resistir, ni vaig dir que no, perquè no volia que em fessin mal i no em volia morir. Vaig tancar els ulls i em veia a mi mateixa com si no fos jo. Com si m’estigués tornant boja. Però no em va importar tornar-me una mica boja, perquè en aquell moment ser jo era molt horrible.

Però no em van matar. Perquè va aparèixer un cotxe de policia i vaig perdre la por, o em va empènyer el pànic, no ho sé, però vaig obrir la porta del cotxe on em tenien segrestada i em vaig posar a cridar. I va haver-hi una persecució (com a les pel·lícules) i no sabré mai si m’hagueren matat o m’hagueren clavat una pallissa, o si hagueren decidit que no n’havien tingut prou i hagueren tornat a començar abans de potser matar-me o clavar-me una pallissa. Perquè quan em vaig posar a cridar vaig arravatar-los l’oportunitat de seguir decidint sobiranament què feien amb mi.

L’endemà ja res em semblava una pel·lícula. I l’horror i la ràbia i el fastig es barrejaven amb una immensa i esclatant alegria d’estar viva. Em vaig aferrar a aquesta alegria. I també a la certesa que no podia permetre que aquells dos homes em canviessin la vida. Que em robessin més del que m’havien robat. Perquè l’endemà qui em tornava la mirada des del mirall era una altra Lídia: infinitament trista, infinitament ferida i espantada. Però també supervivent, infinitament més forta, absolutament decidida a viure i ser feliç. Aquesta havia de ser la meva venjança. Per això vaig tornar de seguida a l’institut, i a sortir amb la colla, i a les reunions del col·lectiu anti-OTAN del poble. I vaig tornar a sortir a enganxar cartells i a fer pintades i vaig anar a les manis i a les festes i als concerts. Vaig seguir amb la meva vida. No com si res no hagués passat. Vaig seguir amb la meva vida malgrat el que havia passat.

Em va passar a mi perquè sóc una dona. No hi fa res per quin carrer caminava, ni d’on venia, ni quina hora era, ni per descomptat no hi fa res com anava vestida. Em va passar a mi només perquè sóc una dona. I si no haguera estat jo, haguera estat una altra, perquè aquella nit aquells dos paios van sortir de casa amb l’objectiu clar de follar-se una desconeguda a punta de ganivet. Perquè els va venir de gust, perquè sí, perquè podien fer-ho.

Tot el que s’ha dit aquests dies sobre la dona que va ser violada  (aquí he de dir presumptament) a Pamplona per aquests cinc homes que es fan dir ‘la manada’ s’ha dit sobre mi. S’ha dit sobre qualsevol de les 215.000 dones que van denunciar una agressió sexual només a Europa, només l’any 2015. Als diaris, a les xarxes, a la tot arreu s’ha parlat de mi, i s’ha parlat en nom meu, en nom nostre. Han estat dies estranys.

Cap de nosaltres té l’obligació de dir-ho, d’explicar, de fer públic que ha estat víctima d’una agressió sexual. Però totes tenim el dret a parlar-ne. El nostre silenci protegeix els agressors, i protegeix qui no vol saber, qui nega que la violència vers les dones és un problema de dimensions catastròfiques. Poseu-nos cara, i nom. Som moltes, i estem per tot arreu. I quan sentiu o llegiu que es qüestionen els motius i la sinceritat d’una dona que ha denunciat una agressió, quan se li nega el dret a seguir vivint, quan algú es pregunta perquè va fer o va deixar de fer, penseu que em qüestionen a mi, em neguen a mi i em pregunten a mi.

Em va passar a mi, i segueix passant cada dia, segueix passant a casa nostra cada sis o vuit hores que un paio (o uns quants) agredeixen sexualment una dona. Perquè els ve de gust, perquè sí, perquè poden fer-ho. I en realitat no és cada sis o vuit hores, passa molt més, perquè aquest càlcul està fet sobre els casos denunciats. I al voltant d’un 80% dels casos no es denuncia. I no, no són malalts. No us enganyeu. Són pares, fills, marits, germans, avis, fusters, bombers, enginyers, metges, comptables, professors, aturats, militars, policies o veterinaris. Són homes sans en una societat patriarcal que ens considera, a les dones, éssers humans de segona, o de tercera, o de quarta.

No és el primer cop que escric sobre aquest tema. I no serà l’últim. És el meu dret. Poseu-nos cara, i poseu-nos nom.

1.500 caràcters en un mes de novembre

Mira que és difícil, de vegades, respondre preguntes encara que sàpigues les respostes. I ara ja no parlo de sentir vergonya per qüestions intimes que no desitges que ningú conegui, ni de secrets que tinguis compromesos, ara ja només parlo de parlar en llibertat, sense cap por a patir represàlies o a la incomoditat que ens genera, a nosaltres mateixos, que puguin jutjar-nos malament, que el nostre estatus pugui veure’s compromés, deixar de caure simpàtic a algú del nostre entorn.
Això ens està fent mal i ens farà més mal. La búsqueda de la comoditat és no dir el que pensem o quedar-nos en silenci. Un silenci cómplice que permet que els que no respecten els altres s’imposin. Suposa acceptar axiomes humans que ens atenallen, ens engavien. No podem oblidar que res ni ningú ha d’estar lliure de ser questionat, de ser immune a l’evolució, al canvi. I no per això, res ni ningú ha de ser subjecte de tracte indigne.
La reinvidicació de la paraula com l’eïna que ens dona l’equilibri i la pau, i ens condueix en llibertat cap al nostre progrés, no pot ser negociable. La paraula expresada amb alegría, en defensa d’idees, no com una arma llencívola contra el nostre veí. Aquí hem de ser militants, no ens podem desentendre del que ens envolta. És en les nostres mans, als nostres petits esforços del dia a dia quan, encara que no ho sembli, podem canviar el mon. Parlem. Ni callar ni amagar-nos. En Miquel ho deia, tot està per fer i tot és posible. I això és cosa teva, i cosa meva, cosa de tots.

Barberan

A la meva família, quan es diu d’algú que és Barberan vol dir que té un caràcter fort fort. El meu pare el tenia, com el meu avi, com la meva tieta, com la meva cosina, una mica com la meva germana. Però per compensar el caràcter fort fort, els Barberan tenen sentit de l’humor, ironia ratllant el sarcasme, amb retranca. Jo sóc més Bergós, com la meva mare, com la meva iaia, com el meu tiet, com la meva altra cosina. Els Bergós som més pacífics, més tous, tenim menys mala llet, tenim la llet tirant a llet condensada.
I aquests dos corrents (que tenen poc a veure amb la filiació) s’han anat entrellaçant i estimant i barallant.

Dijous va morir el meu pare. Quan s’estaven acomiadant amb ma mare, perquè sabien, sabíem que s’estava morint, totes aquelles diferències es van fondre de cop. És normal. Allà no hi havia ni corrents de caràcter ni de pensament. Només dues persones i un triangle: la vida, la mort i l’amor. Perquè com va dir el capellà (vam fer una cerimònia religiosa però força laica), l’amor és el que dona sentit a la vida, as simple as that. I l’amor va ser el que ens va fer aguantar aquella nit de dimecres a dijous a la meva germana i a mi, posant-li música i dient-li que l’estimàvem. Fins que es va apagar com una espelmeta. Una espelmeta Barberan!

L’escriptura i les seves resistències

Agafo el llibre entre les mans. “El” llibre, el meu primer llibre! Em costa de creure. Quan em vaig apuntar a aquell curs de Redacció i estil al Laboratori de Lletres pensava allò que faig sempre: “jo no…”, “no, si jo…”, “a mi no em cal…”, “jo només volia…”. Les rebaixes. Sempre les rebaixes. M’autodefineixo com a covarda per a tenir la justificació perfecta, la coartada per a amagar les meves pors, la por a no arribar, a no ser, a no tenir el reconeixement que voldria.

Malgrat la realitat de la meva vida confirmi amb els fets que no en soc pas, de covarda, jo m’entesto en provar de no posar-me en primera línia. Tanmateix m’hi poso, perquè no ho puc evitar, actuo, em moc, m’implico. Però quan me n’adono que estic a punt de fer un pas més que em donaria més visibilitat, projecció, etc., em passo a la trinxera, em retiro, m’amago… i m’autoexplico que en realitat és covardia.

– – –

[Aquest ha estat un exercici literari de ficció proposat per l’escriptora Carla Gràcia, professora del curs Narrativa professional durant el TastaLab, jornada de portes obertes del Laboratori de Lletres, del dissabte 7 d’octubre de 2017. La idea era la següent: tens els ulls tancats, els obres, i davant teu tens un llibre, és el teu llibre. Què sents? Què penses? La resta del context i de l’anècdota la podeu llegir al post al meu blog personal, Inventariant]

Correré, perquè puc

“Sí –va dir el metge-, és clar,  val més que deixi de córrer”. Aquest va ser el final la meva curta trajectòria com a corredora. Per causa d’uns genolls poc col·laboradors. Com si en el moment dels acabats algú s’hagués distret i els hagués deixat mig polir.

Mai vaig ser la més ràpida, però us juro que volava. I de sobte prou. T’hi acostumes, però no deixes d’enyorar-te. Ni quan han passat  set anys.

Fa uns mesos vaig decidir fer-me trampes a mi mateixa i córrer 10 minuts a la cinta del gimnàs. I no va passar res. Passades dues o tres setmanes 15 minuts més. I encara hi vaig tornar un tercer i un quart cop. Per fi vaig confessar la meva imprudència a casa, i alliberada del secret vaig poder sortir a córrer vora mar. L’alegria, les ganes de riure, les llàgrimes d’il·lusió, un peu davant de l’altra, els pulmons que sembla que vulguin explotar. I uns genolls que no es queixen.

Avui m’he inscrit a la Sansi del meu poble. Feia dies que ho rumiava i ja m’imaginava vestint la samarreta més rosa que tinc, al cap el buff de floretes verdes. I pensava en quina música escollir. I en pintar-me les ungles a joc amb la samarreta. I potser uns cordons també roses, que carai.

Aquest any correré la Sansi. No seré la més ràpida, però sí la més rosa, i us ho juro, seré la que més alt vola. Perquè puc. Aquest any puc.

Dedicat a en Cesc, que de tots els “injustos” és  probablement qui més i millor m’entén. Ell també vola.

Dedicat també a en Jordi. Crec que ell també  feia les coses perquè podia. T’enyoraré.

Café Society

Woody Allen va entrar a la meva vida quan jo tenia uns sis o set anys i la meva mare mirava les seves pel·lícules a TV3 doblades per l’actor Joan Pera. Recordo estar asseguda al terra, davant del sofà, jugant amb una Barbie i mirant de reüll com aquell home es movia ràpid per la pantalla i no deixava de parlar. No entenia massa el que passava però em donava igual perquè jo el que volia és que la mare no anés a dormir i allarguéssim la nit de dissabte. Recordo que al meu pare no li agradava i li deia a la mare que canviés de canal. Però ella sempre ens repetia la mateixa frase: jo avui veuré aquesta pel·lícula i a qui no li agradi que se’n vagi  a dormir. Situem-nos, ens trobem als anys 80 i no hi havia internet. Les pel·lícules es veien només a l’hora que les emetien. Hi havia cases que ja tenien VHS, però a la meva família la tecnologia sempre arribava una mica tard. El pare se n’anava al llit a escoltar el Barça amb una ràdio petita que tenia sobre la tauleta de nit. La meva germana i jo ens quedàvem al costat de la mare. A vegades, al cap de mitja hora de començar la pel·lícula s’adormia. Nosaltres no fèiem soroll per no despertar-la, però de cop sonava un anunci de Dixan i ens espantàvem.

Mentre jo creixia escoltant Mecano i Nirvana, en Woody Allen apareixia de tant en tant per la televisió. El veia com un petit homenet, blanc, poca cosa, amb el clarinet i sempre rodejat de dones altes. Si algun dia la mare veia una peli seva, jo intentava seure amb ella perquè pensava que a mi també em faria gràcia. Però continuava sense entendre res i només em semblava que hi passaven coses estranyes. Jo encara preferia veure la sèrie Roseanne, Indiana Jones o La Princesa Prometida. Crec que mai no la van doblar al català.

Quan tenia 14 anys vaig apuntar-me un estiu a fer un camp de treball a Lituània. Va ser en aquell viatge on vaig descobrir en Woody. El camí cap a Vilnius durava 3 dies en autocar. La gran sorpresa és que el conductor era un fan absolut d’Allen i durant el camí ens va posar les seves pel·lícules. Vam començar amb Misteriós assassinat a Manhatan, Annie Hall, Agafa els diners i córrer…Veure les pel·lícules en el petit televisor d’un autocar, en un viatge de tres dies camí a Lituània, per fer un camp de treball en un país que feia poc que havia deixat de ser comunista, em va semblar que era una escena digne d’una de les seves pel·lícules. M’imaginava que en la propera parada pujaria en Woody per l’escala del darrera queixant-se de les hores de viatge, dient que es marejava a l’autocar, que necessitava unes pastilles, que li feia por el comunisme i que s’acabava d’enamorar de la noia que tenia asseguda al costat.

Van passar els anys i vaig tenir els diners per anar al cinema i gaudir de les estrenes. Mentrestant en Woddy Allen es faria famós per estar embolicat amb una filla, per l’estàtua de Gijón i per Vicky, Cristina, Barcelona, que augurava un director i una ciutat en venta fonamentats per un film per any i per Airbnbs i sangries a la Rambla.

Després d’una època d’alts i baixos, avui he anat a veure Café Society . Per un moment m’he vist de nou asseguda a l’autocar mirant la petita pantalla. Deixant que els colors, Nova York i les paraules em portessin a l’univers Allen. Un món senzill on els éssers humans, la passió i la estupidesa el fan complicat. I on sempre hi trobes una banda de jazz.

cafe_society_52984.jpg

El pas de vianants

Common people

Alguna vegada heu tingut la sort de conèixer una persona lliure? La veritat és que no sé ben bé que és la llibertat. Costa definir aquest concepte igual com costa definir la felicitat. Ens passem la vida perseguint aquestes dues paraules intentant buscar una explicació, i un dia, de cop i volta, te n’adones que hi ha algú al teu costat que, sense saber-ho, et fa entendre de què es tracta. O almenys s’hi acosta molt. I no parlo d’una qüestió de la raó, o de teories filosòfiques o d’un postureo passatger. Em refereixo a la sensació d’estar a un bar xerrant amb algú i tenir la sensació que aquella persona transmet llibertat. I de retruc, felicitat. Són dues coses diferents però hi tenen força a veure.

No parlo tampoc de la llibertat com a concepte naïf, ni de la imatge d’un anacoreta espiritual, ni d’un salvador del món. Pot ser qualsevol individu que tenim assegut al nostre davant. No podem dir que siguin persones normals, entenent normal com a comú, sinó que se surten una mica de la mitja i ho fan amb naturalitat perquè no podrien viure d’una altra manera.

En dues ocasions he conegut dues persones lliures. La primera vegada vaig sentir certa enveja. Pensava que és una fita difícil d’assolir en aquest món basat en la por. Som la societat de no facis això, no vagis allà, estudia el que tingui sortida, quin cost tindrà, pinta el sol de color groc perquè és groc, vigila no perdis la feina i mira la tele sense parar.

La segona vegada, vaig pensar que no se’m podia escapar i vaig intentar aprendre. Després d’un temps d’observar amb calma, un dia al arribar a casa vaig obrir el word i vaig escriure tot allò que havia vist: és una persona que sap el que vol. Sap estar sola. Sap esperar. És acció no contemplació. Creu en alguna cosa. Sap quin és el següent pas. Desobeeix si hi ha injustícies. Se salta les normes absurdes. Fa les coses amb il·lusió. Viatja molt. Pregunta molt. Diu que no sap, quan no ho sap. És generosa. És valenta. Sap estimar.

Si mai us trobeu amb algú així, convideu-lo a un cafè.

Després de veure “Lost in Translation”

He tornat a veure “Lost in Translation” de Sofia Coppola. Una comèdia romàntica estrenada l’any 2003 on s’explica la història d’amor entre els personatges interpretats pel Bill Murray i l’Scarlett Johanson. És una de les meves pel·lícules preferides: per la història, pels actors, perquè succeeix a Tòkio i pel delicat final.

Existeix una teoria que diu que si ja han passat 10 anys d’una peli o d’una sèrie ja es pot fer spoiler, per tant, em permetré la llicència de comentar el final.

Després d’una bonica història a la ciutat de Tòkio, en Bill i l’Scarlett estan a punt de separar-se per sempre però, al darrer moment, ell la veu a ella pel carrer i la va a buscar. L’agafa per la cintura i li diu una cosa a l’oïda. Un petit xiuxiueig que l’espectador no és capaç de sentir. A continuació, ell se’n va sense deixar de mirar-la i ella es queda enmig del carrer mig plorant, mig somrient.

Des de que el film es va estrenar sempre hi ha hagut el dubte de saber què xiuxiueja en Bill Murray a l’oïda de l’Scarlett. Els fans de la pel·lícula van escriure mil teories referent a aquestes paraules. Ni en Bill ni l’Scarlett ni la Sofia mai ho han explicat. Hi ha hagut frikis que han utilitzat la tecnologia per investigar el so ocult i poder trobar les frases exactes. Tot són teories.  El que la seva directora volia realment és que el final fos, simplement, un xiuxiueig.  Allò que només una oïda és capaç d’escoltar enmig d’una de les ciutats més sorolloses del món. Un missatge que només és de qui el diu i de qui el rep. Per tant, què hi ha més lleu, més important  i més íntim? Quina millor manera d’expressar l’amor?

Quin gran final Sofia. Jo també crec que el fet que una persona s’acosti a una altra i li digui alguna cosa a l’oïda fa que la comunicació es presenti en la seva naturalesa més pura, més senzilla i més sincera. De sentit a sentit. De cos a cos. Gairebé sense distància. Des de les cordes vocals al timpà de l’altre amb un petit sacseig de les ones sonores. Sentint les pessigolles que fa l’aire calent quan es cala per les trompes d’Eustaqui. Notant la respiració i el tacte d’alguns cabells despistats.

El que diem a l’oïda és com l’escuma de les ones del mar a les cames. És com una cançó francesa o quan juntes dues cadires. És un missatge únic, irrepetible, físic, discret, secret i petit. Poden ser paraules, riures o sons. Poden ser, també, paraules terribles o mots que un portava molt de temps esperant escoltar. Pot ser un nas buscant un forat.

Sigui com sigui, és un gest tan antic i íntim que només podria estar a l’alçada del moment en que et descorden els sostens, quan toques la panxa d’una dona embarassada, quan trobes una mirada enmig d’una festa, quan llegeixes la darrera frase d’un llibre,  quan et pentinava el teu pare o quan et poses a plorar mentre dorm algú altre al teu costat.

lit_l.jpg

iRice

Què passa avui en dia quan fas la broma de llançar algú a una piscina?

Això és el que m’hauria d’haver preguntat. Però en Carles estava tan a prop de l’aigua, tan ben vestit, tan despistat, tan ben col·locat, que sense pensar-ho ni un moment, vaig estendre els braços i les mans fins a la seva cintura. Només havia de fer un simple gest sense força. Una petita empenta inesperada que portaria en Carles al fons de la piscina amb les sabates posades. Si més no, quin mal hi havia en refrescar-se? Vaig mirar en Pol, com l’assassí que busca un còmplice. Em va fer que sí amb el cap i no vaig dubtar. Un simple impuls i en Carles es va precipitar cap a l’aigua dolça, amb l’estil de qui es tira de cap però encara no en sap. En aquell instant en Pol i jo vam pensar: el mòbil! I vaig recordar el meravellós Cinexin i el poder que et donava girar la roda enrere i que en Pato Donald sortís del mar.  Però aquí no hi havia cap pantalla i el que estàvem vivint era la pura realitat. En Carles va sortir de l’aigua emprenyat, traient el mòbil de la butxaca amb habilitat i rapidesa. Talment, com qui salva un fill que s’ofega. La veritat és que vam riure durant una bona estona fins que vaig ser conscient que hauria d’invertir 600 pavos en un mòbil nou, i tot plegat, només per reviure un gest digne de la llunyana adolescència.

Els bons amics ens van donar la solució de forma unànime: poseu el mòbil en un bol i arrebosseu-lo d’arròs. No estava segura que allò funcionés, però durant 24 hores vam tenir l’iPhone a la cuina cobert d’arròs blanc. Me’l vaig mirar una estona i vaig pensar en el tàndem que feien l’arròs / i el mòbil.

Natural / Artificial

Pobresa / Riquesa

Sedentari / Nòmada

Socialisme / Neoliberalisme

En conclusió, d’una broma de piscina a conceptes filosòfics a dins d’un bol. En quin món vivim on usem l’arròs per assecar mòbils?

iPhone-en-arroz-700x469.jpg