Jo vaig pensar que em matarien. Quan aquells dos paios em van obligar a pujar al cotxe i em van obligar a despullar-me, jo vaig pensar que al final, quan acabessin, em matarien. Perquè passa a les pel·lícules, que els dolents maten a qui els ha vist la cara per tal que no els puguin delatar. I és una mica absurd posar-se a pensar en el que passa a les pel·lícules, però quan dos paios t’obliguen a pujar a un cotxe i t’obliguen a despullar-te, la vida es converteix en una cosa molt absurda, i molt bèstia.
No em vaig queixar, ni vaig plorar, ni vaig dir que no, mentre era al cotxe amb aquells dos paios, nua. Perquè tenia molta por que em matessin, però no volia que em fessin mal. Quina bajanada tenir por que em fessin mal si m’havien de matar. Però no em vaig defensar ni em vaig resistir, ni vaig dir que no, perquè no volia que em fessin mal i no em volia morir. Vaig tancar els ulls i em veia a mi mateixa com si no fos jo. Com si m’estigués tornant boja. Però no em va importar tornar-me una mica boja, perquè en aquell moment ser jo era molt horrible.
Però no em van matar. Perquè va aparèixer un cotxe de policia i vaig perdre la por, o em va empènyer el pànic, no ho sé, però vaig obrir la porta del cotxe on em tenien segrestada i em vaig posar a cridar. I va haver-hi una persecució (com a les pel·lícules) i no sabré mai si m’hagueren matat o m’hagueren clavat una pallissa, o si hagueren decidit que no n’havien tingut prou i hagueren tornat a començar abans de potser matar-me o clavar-me una pallissa. Perquè quan em vaig posar a cridar vaig arravatar-los l’oportunitat de seguir decidint sobiranament què feien amb mi.
L’endemà ja res em semblava una pel·lícula. I l’horror i la ràbia i el fastig es barrejaven amb una immensa i esclatant alegria d’estar viva. Em vaig aferrar a aquesta alegria. I també a la certesa que no podia permetre que aquells dos homes em canviessin la vida. Que em robessin més del que m’havien robat. Perquè l’endemà qui em tornava la mirada des del mirall era una altra Lídia: infinitament trista, infinitament ferida i espantada. Però també supervivent, infinitament més forta, absolutament decidida a viure i ser feliç. Aquesta havia de ser la meva venjança. Per això vaig tornar de seguida a l’institut, i a sortir amb la colla, i a les reunions del col·lectiu anti-OTAN del poble. I vaig tornar a sortir a enganxar cartells i a fer pintades i vaig anar a les manis i a les festes i als concerts. Vaig seguir amb la meva vida. No com si res no hagués passat. Vaig seguir amb la meva vida malgrat el que havia passat.
Em va passar a mi perquè sóc una dona. No hi fa res per quin carrer caminava, ni d’on venia, ni quina hora era, ni per descomptat no hi fa res com anava vestida. Em va passar a mi només perquè sóc una dona. I si no haguera estat jo, haguera estat una altra, perquè aquella nit aquells dos paios van sortir de casa amb l’objectiu clar de follar-se una desconeguda a punta de ganivet. Perquè els va venir de gust, perquè sí, perquè podien fer-ho.
Tot el que s’ha dit aquests dies sobre la dona que va ser violada (aquí he de dir presumptament) a Pamplona per aquests cinc homes que es fan dir ‘la manada’ s’ha dit sobre mi. S’ha dit sobre qualsevol de les 215.000 dones que van denunciar una agressió sexual només a Europa, només l’any 2015. Als diaris, a les xarxes, a la tot arreu s’ha parlat de mi, i s’ha parlat en nom meu, en nom nostre. Han estat dies estranys.
Cap de nosaltres té l’obligació de dir-ho, d’explicar, de fer públic que ha estat víctima d’una agressió sexual. Però totes tenim el dret a parlar-ne. El nostre silenci protegeix els agressors, i protegeix qui no vol saber, qui nega que la violència vers les dones és un problema de dimensions catastròfiques. Poseu-nos cara, i nom. Som moltes, i estem per tot arreu. I quan sentiu o llegiu que es qüestionen els motius i la sinceritat d’una dona que ha denunciat una agressió, quan se li nega el dret a seguir vivint, quan algú es pregunta perquè va fer o va deixar de fer, penseu que em qüestionen a mi, em neguen a mi i em pregunten a mi.
Em va passar a mi, i segueix passant cada dia, segueix passant a casa nostra cada sis o vuit hores que un paio (o uns quants) agredeixen sexualment una dona. Perquè els ve de gust, perquè sí, perquè poden fer-ho. I en realitat no és cada sis o vuit hores, passa molt més, perquè aquest càlcul està fet sobre els casos denunciats. I al voltant d’un 80% dels casos no es denuncia. I no, no són malalts. No us enganyeu. Són pares, fills, marits, germans, avis, fusters, bombers, enginyers, metges, comptables, professors, aturats, militars, policies o veterinaris. Són homes sans en una societat patriarcal que ens considera, a les dones, éssers humans de segona, o de tercera, o de quarta.
No és el primer cop que escric sobre aquest tema. I no serà l’últim. És el meu dret. Poseu-nos cara, i poseu-nos nom.
Seria molt injust... 