Qui som i què seria molt injust

L’objectiu d’aquest blog col·lectiu és treure a la llum textos que fins ara s’han quedat en calaixos, en blocs, llibretes, o fins i tot només al cap del seu autor o autora. És un blog col·lectiu, escrit a moltes mans, fet pels participants d’un curs d’escritptura impartit per en Carles Capdevila en 3 dissabtes dels mesos de febrer i març del 2016.

Volem aprofitar l’empenta que ens ha donat el curs per escriure, perquè aquest univers d’amistat i descoberta que es va crear entre tretze desconeguts arran de compartir textos i aprendre plegats, s’expandeixi i doni fruits, per ara, en aquest bloc col·lectiu que hem titulat “Seria molt injust”, perquè realment vam descobrir textos molt i molt bons que Seria molt injust que no veiessin la llum. Així que aquí us els servim. L’Anna, la Mercè, l’Elena, el Jordi, la Mariona, la Lídia… anirem confegint un llibre col·lectiu entre tots.

Distribuïrem els textos per categories que hem pensat que recolliran els temes dels que escriurem, i que estan representats per algunes de les parts d’un llibre:

parts_d'un_llibre

 

iRice

Què passa avui en dia quan fas la broma de llançar algú a una piscina?

Això és el que m’hauria d’haver preguntat. Però en Carles estava tan a prop de l’aigua, tan ben vestit, tan despistat, tan ben col·locat, que sense pensar-ho ni un moment, vaig estendre els braços i les mans fins a la seva cintura. Només havia de fer un simple gest sense força. Una petita empenta inesperada que portaria en Carles al fons de la piscina amb les sabates posades. Si més no, quin mal hi havia en refrescar-se? Vaig mirar en Pol, com l’assassí que busca un còmplice. Em va fer que sí amb el cap i no vaig dubtar. Un simple impuls i en Carles es va precipitar cap a l’aigua dolça, amb l’estil de qui es tira de cap però encara no en sap. En aquell instant en Pol i jo vam pensar: el mòbil! I vaig recordar el meravellós Cinexin i el poder que et donava girar la roda enrere i que en Pato Donald sortís del mar.  Però aquí no hi havia cap pantalla i el que estàvem vivint era la pura realitat. En Carles va sortir de l’aigua emprenyat, traient el mòbil de la butxaca amb habilitat i rapidesa. Talment, com qui salva un fill que s’ofega. La veritat és que vam riure durant una bona estona fins que vaig ser conscient que hauria d’invertir 600 pavos en un mòbil nou, i tot plegat, només per reviure un gest digne de la llunyana adolescència.

Els bons amics ens van donar la solució de forma unànime: poseu el mòbil en un bol i arrebosseu-lo d’arròs. No estava segura que allò funcionés, però durant 24 hores vam tenir l’iPhone a la cuina cobert d’arròs blanc. Me’l vaig mirar una estona i vaig pensar en el tàndem que feien l’arròs / i el mòbil.

Natural / Artificial

Pobresa / Riquesa

Sedentari / Nòmada

Socialisme / Neoliberalisme

En conclusió, d’una broma de piscina a conceptes filosòfics a dins d’un bol. En quin món vivim on usem l’arròs per assecar mòbils?

iPhone-en-arroz-700x469.jpg

Quina calor que fa

Estimada Vivian

M’he pres la llicència d’escriure’t, tot i que no em coneixes. T’haig d’explicar el que està passant. Un noi va trobar els centenars de carrets que vas amagar al traster. Els va revelar, va al·lucinar amb tot el material, va investigar sobre tu i ha fet un documental explicant qui ets. Des de llavors, el teu nom, la teva vida i els instants que vas aturar amb la càmera, són coneguts arreu del món. T’has convertit en una fotògrafa famosa i molt valorada. Em pregunto si és el que volies.

Tothom admira  el teu afany per retratar Chicago, les persones del carrer i els selfies, marca de la casa. Has esdevingut la precursora de l’autofoto. M’agradaria explicar-te què és Instagram i com la gent comparteix els selfies al 2016. Crec que et resultaria tan interessant i absurd com la teva col·lecció de tiquets de tren.

Jo et vaig descobrir l’estiu de 2015. Un amic em va recomanar que veiés el documental. Des d’aleshores, t’he cercat en llibres i a Internet, que és com un gran traster digital.  La setmana passada, vaig anar a l’exposió de Foto Colectània a Barcelona. Et vaig buscar a cada imatge. Em vaig aturar davant d’una fotografia on es veia la teva ombra sobre un camp de flors. No m’ho podia creure. Dies enrera havia fet exactament la mateixa foto. La mateixa idea. L’ombra i les flors de colors, les teves grogues, les meves blanques.

I et vaig entendre. I em vaig comprendre. Entre rareses, misteri, tristesa, dubtes, tiquets, barrets i errors, a dins sempre floreix el millor de nosaltres.

image
image

Gràcies als mestres, però no a tots

Tenir els estudis i treballar a una escola no et converteix en mestre, ni tan sols vol dir que estiguis capacitat per ser-ho. Em molesta força aquesta demanda de reconeixement generalitzada cap a la professió, quan la realitat és que a l’ofici hi ha molt bons professionals, n’hi ha de normalets, i un bon grapat de dolents. Fins i tot hi està representat aquell tipus de gent que està al món perquè cal que hi hagi de tot. Naturalment la varietat d’espècimens humans és present a tot arreu. Però hi ha oficis més i menys influents o potencialment perillosos. N’hi ha que no són responsables d’educar.

La meva professora de segon i tercer d’EGB es deia María Ángeles. Era una noia jove i rinxolada. I una mala peça. Ens pegava amb un regle. Teníem 7 o 8 anys, i ens picava el palmell amb el regle si parlàvem quan no tocava. Ens feia aixecar de la nostra taula, caminar fins a la seva, i aplicava el càstig. Recordo la vergonya, i la seva cara de mala hòstia. Al seu voltant hi havia bons professors, era una bona escola. No val l’excusa que eren altres temps. Aquella dona era una mestra espantosa.

Del professor de sisè, en José Antonio, em queda el record de l’entusiasme, la il·lusió. I de l’encoratjament. De fer-nos sentir que havíem de creure en nosaltres mateixos. Un luxe.

Manolo era el professor de religió a l’institut. La seva resposta a una pregunta acabava sempre amb una altra pregunta. Ens interpel·lava constantment, ens feia dubtar d’allò que donàvem per cert. Ens feia pensar. També recordo el respecte, el que ens mostrava i el valor que donava a respectar l’altre. Ens va empènyer a passar de la queixa a l’acció. Si volíem canviar el món, podíem, però calia que féssim alguna cosa, moure’ns, sortir al carrer. I l’empatia, la solidaritat, la curiositat. Voler saber més, no conformar-nos ni acomodar-nos. Tot plegat ocupa un paràgraf i pot semblar senzill, però a mi em va canviar la vida. A millor.

Han passat més de trenta anys, i mai li havia donat les gràcies al Manolo. Ja anava sent hora.

Eugeni and Lidia’s Band

IMG_7923.jpg

Eugeni and Lidia’s Band  són una nova banda de música nascuda a Barcelona. Fan cançons que oloren a tabac, a Montmartre i a pintallavis vermell corregut. Sonen molt bé. Es diuen Eugeni and Lidia’s Band fent homenatge a la història d’amor entre l’escriptor Eugeni d’Ors i la Lídia de Cadaqués. Una relació enigmàtica i boja, viscuda gairebé a cops de Tramuntana. El single que han tret d’aquest primer disc s’anomena Pijama Blues. És un tema meravellós. Per a que us feu una idea vindria a ser el Midnight Lullaby de Tom Waits, amb la veu de la Fiona Apple i el xilòfon de Russian Red. Els que surten a la foto de la portada són els components del grup, però no se’ls hi veu la cara. M’agrada que hi hagi dues noies. Costa veure dones en bandes així. Una és la cantant, l’altra toca el piano. I hi ha un trompeta i un guitarra. He vist al Mondo Sonoro que la presentació del disc la faran a la sala la Paloma, que encara no està en actiu, però l’Ajuntament diu que l’obriran d’aquí no massa. Seria genial veure’ls en directe!

Seria genial si en realitat existissin. Perquè Eugeni and Lidia’s Band no és cap grup. Ni cap disc. És només una idea nascuda d’una foto, feta de nit, en un bar del Gòtic. És emocionant pensar en un concepte al revés. Decidir començar la casa per la teulada. I esperar que hi hagi algun músic o alguna cançó que estiguin buscant portada.

Entre aromes de fonoll i matafaluga

Hi ha moments en que vols dir, i fer, tantes coses, que acabes, en silenci, sense fer res. La teva ment et recorda que et vas equivocar, que t’equivoques una vegada més, que t’equivocaràs, que cometràs un error. I el fas. Saps que, a l’endemà, quan hi pensis, et sentiràs estúpid i tot i així continues allà, palplantat, només mirant, sense fer res per salvar quelcom tant valuós com una relació d’amistat.

Són dos quarts d’onze de la nit quan arribo a casa. Una mica d’hora per un jove de diset anys, però la Lara ha d’acompanyar als seus pares a una reunió familiar. Feia temps que no em sentia penjat, però això de deixar la colla per a sortir amb noies té aquests riscos.

Decideixo anar a casa d’en Manel, potser ja fa mesos que no el veig. He perdut el contacte. Lamentable si considerem que és l’amic de tota la vida. Sé que no ho deu està passant bé: problemes amb el seu padrastre, amb els estudis, amb els amics. Si, l’haig d’anar a veure ara mateix. Arribo a casa seva. Salutacions fredes. Em sento incapaç de demanar disculpes pel meu distanciament. No pregunto per res del que és important. Molts comentaris buits i reprenc el camí de tornada cap a casa. A dormir.

Hi han matins que no vols sortir d’entre els llençols, ni vols obrir els ulls. Et sents protegit si continues fent que dorms. Però sona el timbre. Insisteixen. I, llavors, tot és ràpid. Crits, llàgrimes, converses inconnexes i jo, que em veig a mi mateix, des de fora, agafant un taxi, arribant a la Vall d’Hebron corrent pels passadissos cap a l’UCI i entrant en una fase ingravitatòria en veure en Manel al darrera d’aquell vidre, intubat.

Totes les mirades centrades en mi. És clar, es suposa que sóc l’amic, el millor amic. Haig de saber què li ha passat, perquè i com ho ha fet. Ningú no enten perquè s’ha volgut treure la vida. I jo no sé res. Les darreres hores vaig ser amb ell, però no li vaig demanar perdó, no li vaig preguntar res, no vaig veure res. Haig de tancar els ulls. Necessito embolcallar-me entre els meus llençols. Necessito que torni la nit.

Els dies passen. Les declaracions a la policia s’han acabat. Els psicolegs em deixen respirar i ja m’he acostumat a les mirades inquisitòries de massa gent.
En Manel s’en surt. El dia de la tornada a casa arriba. El moment de tornar a veure’l sense cap destrob, a soles, ja és aqui. Arribo a casa seva i, si, tornen les salutacions fredes. Moltes coses a dir però el silenci, una vegada més, m’atenalla. Torno a escoltar dins del meu cap la veu que em diu que tornaré a cometre un error. Aquella sensació d’astronauta dels sentiments, matusser, maldestre fins l’extenuació, em torna a envair. El temps es ralentitza. L’angoixa se m’enfila des dels peus fins a la gola. I m’abraça. Ploro jo i no ell.

Insisteixo en l’error. Hores d’ara, més de trenta anys després, encara no li he demanat perdó ni li he donat les gràcies: no he necessitat mai cap campanya de màrqueting per a descobrir el poder d’una abraçada

Gelat de nata


Camina pel Passeig de Gràcia agafada de la mà dels seus pensaments. El mes de juny està a punt d’arribar i la ciutat es posa les xancles. Gira el cap a banda i banda per veure si troba alguna drecera que l’allunyi de turistes i d’urbanites nerviosos. Avui va massa lenta. Quan està trista no pot anar més ràpid. Tampoc pot prendre decisions, ni petites ni grans. Només pot fer zapping al sofà, treure’s els sostens, escoltar Ocho y Medio de Nacho Vegas i apartar amb cura les olives negres de la pizza Mediterrània.

En dies així, sortir del llit pel matí li ha suposat pujar l’Everest sense xerpes. Mentre es rentava les dents, s’ha vist al mirall amb la cara de son i la boca plena de pasta Colgate. Ha pensat que el dia es faria llarg. Més tard ha preparat el dinar . S’ha quedat una estona asseguda mirant el plat. En silenci. La gamba, el pebrot, l’arròs, el pollastre, la soja. Tot té el mateix gust. Cap.

Creua Gran Vía. Temps enrere mirava els aparadors i es comprava alguna camisa. Ara opina que té massa roba i que dissabte la portarà tota al contenidor de Roba Amiga. Arriba a la plaça de Catalunya i es reconforta pensant que, almenys, segueix viva. Un tarda va creure que moriria de tanta tristor! Però ningú no es mor pas d’això. Obra l’Instagram. La Marta acaba de penjar una foto amb un text de Sampedro que diu: hauríem de viure tantes vegades com els arbres, que passat un any dolent, treuen fulles noves i tornen a començar.

En aquell precís moment avança per l’esquerra un noi alt de cabell arrissat que llepa amb suavitat un gelat de nata que regalima. I és en aquest petit gest, entre la multitud, els bolsos de Buitton, els coloms i un taxista, on descobreix que, per fi, alguna cosa desitja.

A mitja partida

Sota el sostre d’estrelletes fluorescents, regal de primera comunió, potser, vetllo el son del pare, com faig cada dues setmanes, des de fa poc menys d’un any.
Qui ens ha canviat les regles del joc a mitja partida?
Quin és aquest fat estrany el d’haver-lo d’ajudar en les operacions més quotidianes?
Quins daus cruels el tornen tirada rere tirada a la casella de sortida?
Qui ens tornarà la son, a les filles, desvetllades?
Des de l’habitació infantil, on dormíem juntes, en una llitera, de petites, les germanes, és des d’on ara fem guàrdia, un vespre de set, altern, cada dues setmanes.
És des d’on li vetllem el son, a la vora d’on dorm, sol, el pare.

Qui calla hi consent

Més de dos mesos ha trigat la Fundació Escola Cristiana de Catalunya en manifestar-se sobre els casos d’abusos dels Maristes. Els Maristes estan adherits Escola Cristiana, hi ha relació directe entre ells. Cal tenir-ho clar.

Més de dos mesos han deixat passar abans d’expressar el seu rebuig i declarar-se avergonyits. Han esperat que acabés el període de preinscripcions. És el que es coneix com “mantenir un perfil baix”. No dir res, quedar-se al marge. Deixar passar el temporal.

Ara sí, ara es declaren avergonyits però recorden, no un sinó dos cops, que el 80% dels casos d’abusos a menors es produeix en l’àmbit familiar. Què volen dir quan aporten aquesta dada? Que un 20% no és tant? Callen durant dos mesos i quan parlen és per dir que a les escoles no s’abusa tant com a les cases?

Si parlem de percentatges parlem de dades conegudes. El 80% dels abusos a menors que es denuncien i coneixen es donen en l’àmbit familiar. És cert. Hi ha qui parla d’un 85%. Però seguint aquesta lògica de xifres hem d’assumir que la violència sexual no existeix en l’àmbit de l’exèrcit espanyol, per exemple. Hi ha quatre casos, mal comptats. I també hem d’assumir que mentre el servei militar va ser obligatori, mai cap home no va ser violat. Ni un. Segur.

L’escrit d’Enric Puig i Jofre, Secretari General d’Escola Cristiana, fa mal. Als ulls i a l’ànima. Redueix les víctimes a excepcions. I beneeix, aprova l’actitud mantinguda per una de les seves escoles. I no és el primer cop que expressen aquesta aprovació. A principis de març el Parlament de Catalunya va aprovar una moció per modificar el protocol sobre el maltractament infantil a les escoles, per tal que sigui d’obligat compliment sigui quina sigui la titularitat del centre. En un escrit publicat al web catalunyareligio.cat la Fundació Escola Cristiana de Catalunya diu:

“s’ha de fer una reflexió. Si el Parlament insta a garantir un obligat compliment del protocol per part dels centres, a la vegada que afirma que el seu incompliment ‘comportaria’ conseqüències punibles, i apel·la a ‘introduir’ l’obligatorietat de comunicar els fets a diferents subjectes, tot plegat genera el dubte raonable que en l’actualitat aquestes obligacions relacionades amb els ‘protocols’ siguin tant explícites o concretes per a les escoles”.

Costa d’entendre, perquè la redacció és deficient (sembla que no els ha arribat la suposada excel·lent educació que imparteixen a les seves escoles). Però o molt m’equivoco o el que diuen és: “Si ara serà obligatori, vol dir que abans no ho era, per tant els Maristes de les Corts no van fer res mal fet quan no van fer res”.  I no, no és així. Que no es denunciïn els abusos a menors, sigui en l’àmbit escolar o en qualsevol altre, no genera cap dubte raonable. És una indecència absoluta, una vergonya, i converteix en còmplice a qui calla.

Memento mori

Diuen els llibres d’història, i la viquipèdia també, que aquesta expressió té els seus orígens en l’antiga Roma. Quan un general o un home poderós recorria els carrers de la ciutat després d’una victòria, un esclau darrere seu li deia aquestes paraules o unes equivalents per recordar-li que era mortal: “Memento mori“, “recorda que moriràs”. Trobo interpretacions diverses d’aquesta idea, una d’elles és que això es feia perquè el personatge en qüestió gaudís del moment de glòria amb els peus a terra, i no incorregués en la supèrbia o les ànsies de poder. Seria per tant una crida a la modèstia.

En altres bandes trobo que l’expressió “memento mori” seria la segona part de la cèlebre frase d’una oda d’Horaci. La frase completa seria: “Carpe Diem… memento mori”, que vindria a dir “Aprofita el dia, recorda que moriràs”. Sovint s’esmenta la primera part i s’oblida la segona, però totes dues les trobareu en milers de fotografies de tatuatges en braços i cames de mitja humanitat.

D’aquesta idea de la fugacitat de la vida és fàcil fer-ne bandera i quedar-nos amb una invitació a viure la vida al màxim. Què interpreti cadascú com aquest “màxim” determinarà l’ús que se’n farà, està clar. Si per a tu és una invitació a viure al límit, la societat t’ofereix multitud d’estímuls per assedegar aquesta pressa. Si per contra el màxim el penses com un viure el present, potser ben al contrari, el que t’ajudarà serà el fet d’allunyar-te del brogit de la civilització i retornar a la natura, a tu mateix, sense artificis, al silenci.

A mi personalment em ressona molt més des de fa anys el concepte budista “anicca” o “anitya“, que pot ser traduït com la llei de la no-permanència, la transitorietat: “tot passa”. En les arts japoneses existeix una idea similar, el “Mono no aware” (trobo aquí un intent de traducció que diu que seria la sensibilitat o capacitat de sorprendre’s o commoure’s, de sentir una certa melangia o tristesa davant allò efímer). La conseqüència de l’assumpció d’aquesta realitat seria el desaferrament, en castellà “el desapego”.

Aquesta idea del “tot passa” enllaça doncs amb el “memento mori” del que parlava al principi: aquest moment de glòria, aquest moment de felicitat, aquest moment d’alegria, o d’eufòria, passarà. La gràcia està en que això mateix passa amb els mals moments, els moments d’infelicitat, els moments de dolor, en les pèrdues, això també passarà. En la pràctica, ser conscient d’això ajuda a viure en plenitud el famós “ara i aquí” que tant ens costa als occidentals.

I aquí ve la meva reflexió: jo he trobat el meu recordatori “memento mori” en les petites esgarrapadetes, sempre involuntàries, que m’emporto de tant en tant quan amanyago la meva gata negra. Forma part de la seva essència de gata esmunyir-se d’entre els meus braços en el moment que ella ho desitja, per molt que jo intenti retenir-la a base de petons, carícies o manyacs. Les petites ferides, llargues o curtes, al braç o al coll, fan crosta, i a mode de tatuatge provisional em recorden durant uns dies que soc mortal, que tot passa. Les ferides cicatritzen, hi ha cicatrius que restaran per sempre com a recordatori i d’altres seran absorbides per la pell, per la regeneració cel·lular o per l’envelliment. I em recorda especialment que la resta de la pell la tinc intacta, sense ferides, que tinc salut i mans fortes per abraçar el món, que la vida és curta i no val la pena passar-se-la lamentant-se per foteses com un simple esgarrapada. Així que mans a la feina.