Qui som i què seria molt injust

L’objectiu d’aquest blog col·lectiu és treure a la llum textos que fins ara s’han quedat en calaixos, en blocs, llibretes, o fins i tot només al cap del seu autor o autora. És un blog col·lectiu, escrit a moltes mans, fet pels participants d’un curs d’escritptura impartit per en Carles Capdevila en 3 dissabtes dels mesos de febrer i març del 2016.

Volem aprofitar l’empenta que ens ha donat el curs per escriure, perquè aquest univers d’amistat i descoberta que es va crear entre tretze desconeguts arran de compartir textos i aprendre plegats, s’expandeixi i doni fruits, per ara, en aquest bloc col·lectiu que hem titulat “Seria molt injust”, perquè realment vam descobrir textos molt i molt bons que Seria molt injust que no veiessin la llum. Així que aquí us els servim. L’Anna, la Mercè, l’Elena, el Jordi, la Mariona, la Lídia… anirem confegint un llibre col·lectiu entre tots.

Distribuïrem els textos per categories que hem pensat que recolliran els temes dels que escriurem, i que estan representats per algunes de les parts d’un llibre:

parts_d'un_llibre

 

Café Society

Woody Allen va entrar a la meva vida quan jo tenia uns sis o set anys i la meva mare mirava les seves pel·lícules a TV3 doblades per l’actor Joan Pera. Recordo estar asseguda al terra, davant del sofà, jugant amb una Barbie i mirant de reüll com aquell home es movia ràpid per la pantalla i no deixava de parlar. No entenia massa el que passava però em donava igual perquè jo el que volia és que la mare no anés a dormir i allarguéssim la nit de dissabte. Recordo que al meu pare no li agradava i li deia a la mare que canviés de canal. Però ella sempre ens repetia la mateixa frase: jo avui veuré aquesta pel·lícula i a qui no li agradi que se’n vagi  a dormir. Situem-nos, ens trobem als anys 80 i no hi havia internet. Les pel·lícules es veien només a l’hora que les emetien. Hi havia cases que ja tenien VHS, però a la meva família la tecnologia sempre arribava una mica tard. El pare se n’anava al llit a escoltar el Barça amb una ràdio petita que tenia sobre la tauleta de nit. La meva germana i jo ens quedàvem al costat de la mare. A vegades, al cap de mitja hora de començar la pel·lícula s’adormia. Nosaltres no fèiem soroll per no despertar-la, però de cop sonava un anunci de Dixan i ens espantàvem.

Mentre jo creixia escoltant Mecano i Nirvana, en Woody Allen apareixia de tant en tant per la televisió. El veia com un petit homenet, blanc, poca cosa, amb el clarinet i sempre rodejat de dones altes. Si algun dia la mare veia una peli seva, jo intentava seure amb ella perquè pensava que a mi també em faria gràcia. Però continuava sense entendre res i només em semblava que hi passaven coses estranyes. Jo encara preferia veure la sèrie Roseanne, Indiana Jones o La Princesa Prometida. Crec que mai no la van doblar al català.

Quan tenia 14 anys vaig apuntar-me un estiu a fer un camp de treball a Lituània. Va ser en aquell viatge on vaig descobrir en Woody. El camí cap a Vilnius durava 3 dies en autocar. La gran sorpresa és que el conductor era un fan absolut d’Allen i durant el camí ens va posar les seves pel·lícules. Vam començar amb Misteriós assassinat a Manhatan, Annie Hall, Agafa els diners i córrer…Veure les pel·lícules en el petit televisor d’un autocar, en un viatge de tres dies camí a Lituània, per fer un camp de treball en un país que feia poc que havia deixat de ser comunista, em va semblar que era una escena digne d’una de les seves pel·lícules. M’imaginava que en la propera parada pujaria en Woody per l’escala del darrera queixant-se de les hores de viatge, dient que es marejava a l’autocar, que necessitava unes pastilles, que li feia por el comunisme i que s’acabava d’enamorar de la noia que tenia asseguda al costat.

Van passar els anys i vaig tenir els diners per anar al cinema i gaudir de les estrenes. Mentrestant en Woddy Allen es faria famós per estar embolicat amb una filla, per l’estàtua de Gijón i per Vicky, Cristina, Barcelona, que augurava un director i una ciutat en venta fonamentats per un film per any i per Airbnbs i sangries a la Rambla.

Després d’una època d’alts i baixos, avui he anat a veure Café Society . Per un moment m’he vist de nou asseguda a l’autocar mirant la petita pantalla. Deixant que els colors, Nova York i les paraules em portessin a l’univers Allen. Un món senzill on els éssers humans, la passió i la estupidesa el fan complicat. I on sempre hi trobes una banda de jazz.

cafe_society_52984.jpg

El pas de vianants

Common people

Alguna vegada heu tingut la sort de conèixer una persona lliure? La veritat és que no sé ben bé que és la llibertat. Costa definir aquest concepte igual com costa definir la felicitat. Ens passem la vida perseguint aquestes dues paraules intentant buscar una explicació, i un dia, de cop i volta, te n’adones que hi ha algú al teu costat que, sense saber-ho, et fa entendre de què es tracta. O almenys s’hi acosta molt. I no parlo d’una qüestió de la raó, o de teories filosòfiques o d’un postureo passatger. Em refereixo a la sensació d’estar a un bar xerrant amb algú i tenir la sensació que aquella persona transmet llibertat. I de retruc, felicitat. Són dues coses diferents però hi tenen força a veure.

No parlo tampoc de la llibertat com a concepte naïf, ni de la imatge d’un anacoreta espiritual, ni d’un salvador del món. Pot ser qualsevol individu que tenim assegut al nostre davant. No podem dir que siguin persones normals, entenent normal com a comú, sinó que se surten una mica de la mitja i ho fan amb naturalitat perquè no podrien viure d’una altra manera.

En dues ocasions he conegut dues persones lliures. La primera vegada vaig sentir certa enveja. Pensava que és una fita difícil d’assolir en aquest món basat en la por. Som la societat de no facis això, no vagis allà, estudia el que tingui sortida, quin cost tindrà, pinta el sol de color groc perquè és groc, vigila no perdis la feina i mira la tele sense parar.

La segona vegada, vaig pensar que no se’m podia escapar i vaig intentar aprendre. Després d’un temps d’observar amb calma, un dia al arribar a casa vaig obrir el word i vaig escriure tot allò que havia vist: és una persona que sap el que vol. Sap estar sola. Sap esperar. És acció no contemplació. Creu en alguna cosa. Sap quin és el següent pas. Desobeeix si hi ha injustícies. Se salta les normes absurdes. Fa les coses amb il·lusió. Viatja molt. Pregunta molt. Diu que no sap, quan no ho sap. És generosa. És valenta. Sap estimar.

Si mai us trobeu amb algú així, convideu-lo a un cafè.

Després de veure “Lost in Translation”

He tornat a veure “Lost in Translation” de Sofia Coppola. Una comèdia romàntica estrenada l’any 2003 on s’explica la història d’amor entre els personatges interpretats pel Bill Murray i l’Scarlett Johanson. És una de les meves pel·lícules preferides: per la història, pels actors, perquè succeeix a Tòkio i pel delicat final.

Existeix una teoria que diu que si ja han passat 10 anys d’una peli o d’una sèrie ja es pot fer spoiler, per tant, em permetré la llicència de comentar el final.

Després d’una bonica història a la ciutat de Tòkio, en Bill i l’Scarlett estan a punt de separar-se per sempre però, al darrer moment, ell la veu a ella pel carrer i la va a buscar. L’agafa per la cintura i li diu una cosa a l’oïda. Un petit xiuxiueig que l’espectador no és capaç de sentir. A continuació, ell se’n va sense deixar de mirar-la i ella es queda enmig del carrer mig plorant, mig somrient.

Des de que el film es va estrenar sempre hi ha hagut el dubte de saber què xiuxiueja en Bill Murray a l’oïda de l’Scarlett. Els fans de la pel·lícula van escriure mil teories referent a aquestes paraules. Ni en Bill ni l’Scarlett ni la Sofia mai ho han explicat. Hi ha hagut frikis que han utilitzat la tecnologia per investigar el so ocult i poder trobar les frases exactes. Tot són teories.  El que la seva directora volia realment és que el final fos, simplement, un xiuxiueig.  Allò que només una oïda és capaç d’escoltar enmig d’una de les ciutats més sorolloses del món. Un missatge que només és de qui el diu i de qui el rep. Per tant, què hi ha més lleu, més important  i més íntim? Quina millor manera d’expressar l’amor?

Quin gran final Sofia. Jo també crec que el fet que una persona s’acosti a una altra i li digui alguna cosa a l’oïda fa que la comunicació es presenti en la seva naturalesa més pura, més senzilla i més sincera. De sentit a sentit. De cos a cos. Gairebé sense distància. Des de les cordes vocals al timpà de l’altre amb un petit sacseig de les ones sonores. Sentint les pessigolles que fa l’aire calent quan es cala per les trompes d’Eustaqui. Notant la respiració i el tacte d’alguns cabells despistats.

El que diem a l’oïda és com l’escuma de les ones del mar a les cames. És com una cançó francesa o quan juntes dues cadires. És un missatge únic, irrepetible, físic, discret, secret i petit. Poden ser paraules, riures o sons. Poden ser, també, paraules terribles o mots que un portava molt de temps esperant escoltar. Pot ser un nas buscant un forat.

Sigui com sigui, és un gest tan antic i íntim que només podria estar a l’alçada del moment en que et descorden els sostens, quan toques la panxa d’una dona embarassada, quan trobes una mirada enmig d’una festa, quan llegeixes la darrera frase d’un llibre,  quan et pentinava el teu pare o quan et poses a plorar mentre dorm algú altre al teu costat.

lit_l.jpg

iRice

Què passa avui en dia quan fas la broma de llançar algú a una piscina?

Això és el que m’hauria d’haver preguntat. Però en Carles estava tan a prop de l’aigua, tan ben vestit, tan despistat, tan ben col·locat, que sense pensar-ho ni un moment, vaig estendre els braços i les mans fins a la seva cintura. Només havia de fer un simple gest sense força. Una petita empenta inesperada que portaria en Carles al fons de la piscina amb les sabates posades. Si més no, quin mal hi havia en refrescar-se? Vaig mirar en Pol, com l’assassí que busca un còmplice. Em va fer que sí amb el cap i no vaig dubtar. Un simple impuls i en Carles es va precipitar cap a l’aigua dolça, amb l’estil de qui es tira de cap però encara no en sap. En aquell instant en Pol i jo vam pensar: el mòbil! I vaig recordar el meravellós Cinexin i el poder que et donava girar la roda enrere i que en Pato Donald sortís del mar.  Però aquí no hi havia cap pantalla i el que estàvem vivint era la pura realitat. En Carles va sortir de l’aigua emprenyat, traient el mòbil de la butxaca amb habilitat i rapidesa. Talment, com qui salva un fill que s’ofega. La veritat és que vam riure durant una bona estona fins que vaig ser conscient que hauria d’invertir 600 pavos en un mòbil nou, i tot plegat, només per reviure un gest digne de la llunyana adolescència.

Els bons amics ens van donar la solució de forma unànime: poseu el mòbil en un bol i arrebosseu-lo d’arròs. No estava segura que allò funcionés, però durant 24 hores vam tenir l’iPhone a la cuina cobert d’arròs blanc. Me’l vaig mirar una estona i vaig pensar en el tàndem que feien l’arròs / i el mòbil.

Natural / Artificial

Pobresa / Riquesa

Sedentari / Nòmada

Socialisme / Neoliberalisme

En conclusió, d’una broma de piscina a conceptes filosòfics a dins d’un bol. En quin món vivim on usem l’arròs per assecar mòbils?

iPhone-en-arroz-700x469.jpg

Quina calor que fa

Estimada Vivian

M’he pres la llicència d’escriure’t, tot i que no em coneixes. T’haig d’explicar el que està passant. Un noi va trobar els centenars de carrets que vas amagar al traster. Els va revelar, va al·lucinar amb tot el material, va investigar sobre tu i ha fet un documental explicant qui ets. Des de llavors, el teu nom, la teva vida i els instants que vas aturar amb la càmera, són coneguts arreu del món. T’has convertit en una fotògrafa famosa i molt valorada. Em pregunto si és el que volies.

Tothom admira  el teu afany per retratar Chicago, les persones del carrer i els selfies, marca de la casa. Has esdevingut la precursora de l’autofoto. M’agradaria explicar-te què és Instagram i com la gent comparteix els selfies al 2016. Crec que et resultaria tan interessant i absurd com la teva col·lecció de tiquets de tren.

Jo et vaig descobrir l’estiu de 2015. Un amic em va recomanar que veiés el documental. Des d’aleshores, t’he cercat en llibres i a Internet, que és com un gran traster digital.  La setmana passada, vaig anar a l’exposió de Foto Colectània a Barcelona. Et vaig buscar a cada imatge. Em vaig aturar davant d’una fotografia on es veia la teva ombra sobre un camp de flors. No m’ho podia creure. Dies enrera havia fet exactament la mateixa foto. La mateixa idea. L’ombra i les flors de colors, les teves grogues, les meves blanques.

I et vaig entendre. I em vaig comprendre. Entre rareses, misteri, tristesa, dubtes, tiquets, barrets i errors, a dins sempre floreix el millor de nosaltres.

image
image

Gràcies als mestres, però no a tots

Tenir els estudis i treballar a una escola no et converteix en mestre, ni tan sols vol dir que estiguis capacitat per ser-ho. Em molesta força aquesta demanda de reconeixement generalitzada cap a la professió, quan la realitat és que a l’ofici hi ha molt bons professionals, n’hi ha de normalets, i un bon grapat de dolents. Fins i tot hi està representat aquell tipus de gent que està al món perquè cal que hi hagi de tot. Naturalment la varietat d’espècimens humans és present a tot arreu. Però hi ha oficis més i menys influents o potencialment perillosos. N’hi ha que no són responsables d’educar.

La meva professora de segon i tercer d’EGB es deia María Ángeles. Era una noia jove i rinxolada. I una mala peça. Ens pegava amb un regle. Teníem 7 o 8 anys, i ens picava el palmell amb el regle si parlàvem quan no tocava. Ens feia aixecar de la nostra taula, caminar fins a la seva, i aplicava el càstig. Recordo la vergonya, i la seva cara de mala hòstia. Al seu voltant hi havia bons professors, era una bona escola. No val l’excusa que eren altres temps. Aquella dona era una mestra espantosa.

Del professor de sisè, en José Antonio, em queda el record de l’entusiasme, la il·lusió. I de l’encoratjament. De fer-nos sentir que havíem de creure en nosaltres mateixos. Un luxe.

Manolo era el professor de religió a l’institut. La seva resposta a una pregunta acabava sempre amb una altra pregunta. Ens interpel·lava constantment, ens feia dubtar d’allò que donàvem per cert. Ens feia pensar. També recordo el respecte, el que ens mostrava i el valor que donava a respectar l’altre. Ens va empènyer a passar de la queixa a l’acció. Si volíem canviar el món, podíem, però calia que féssim alguna cosa, moure’ns, sortir al carrer. I l’empatia, la solidaritat, la curiositat. Voler saber més, no conformar-nos ni acomodar-nos. Tot plegat ocupa un paràgraf i pot semblar senzill, però a mi em va canviar la vida. A millor.

Han passat més de trenta anys, i mai li havia donat les gràcies al Manolo. Ja anava sent hora.

Eugeni and Lidia’s Band

IMG_7923.jpg

Eugeni and Lidia’s Band  són una nova banda de música nascuda a Barcelona. Fan cançons que oloren a tabac, a Montmartre i a pintallavis vermell corregut. Sonen molt bé. Es diuen Eugeni and Lidia’s Band fent homenatge a la història d’amor entre l’escriptor Eugeni d’Ors i la Lídia de Cadaqués. Una relació enigmàtica i boja, viscuda gairebé a cops de Tramuntana. El single que han tret d’aquest primer disc s’anomena Pijama Blues. És un tema meravellós. Per a que us feu una idea vindria a ser el Midnight Lullaby de Tom Waits, amb la veu de la Fiona Apple i el xilòfon de Russian Red. Els que surten a la foto de la portada són els components del grup, però no se’ls hi veu la cara. M’agrada que hi hagi dues noies. Costa veure dones en bandes així. Una és la cantant, l’altra toca el piano. I hi ha un trompeta i un guitarra. He vist al Mondo Sonoro que la presentació del disc la faran a la sala la Paloma, que encara no està en actiu, però l’Ajuntament diu que l’obriran d’aquí no massa. Seria genial veure’ls en directe!

Seria genial si en realitat existissin. Perquè Eugeni and Lidia’s Band no és cap grup. Ni cap disc. És només una idea nascuda d’una foto, feta de nit, en un bar del Gòtic. És emocionant pensar en un concepte al revés. Decidir començar la casa per la teulada. I esperar que hi hagi algun músic o alguna cançó que estiguin buscant portada.

Entre aromes de fonoll i matafaluga

Hi ha moments en que vols dir, i fer, tantes coses, que acabes, en silenci, sense fer res. La teva ment et recorda que et vas equivocar, que t’equivoques una vegada més, que t’equivocaràs, que cometràs un error. I el fas. Saps que, a l’endemà, quan hi pensis, et sentiràs estúpid i tot i així continues allà, palplantat, només mirant, sense fer res per salvar quelcom tant valuós com una relació d’amistat.

Són dos quarts d’onze de la nit quan arribo a casa. Una mica d’hora per un jove de diset anys, però la Lara ha d’acompanyar als seus pares a una reunió familiar. Feia temps que no em sentia penjat, però això de deixar la colla per a sortir amb noies té aquests riscos.

Decideixo anar a casa d’en Manel, potser ja fa mesos que no el veig. He perdut el contacte. Lamentable si considerem que és l’amic de tota la vida. Sé que no ho deu està passant bé: problemes amb el seu padrastre, amb els estudis, amb els amics. Si, l’haig d’anar a veure ara mateix. Arribo a casa seva. Salutacions fredes. Em sento incapaç de demanar disculpes pel meu distanciament. No pregunto per res del que és important. Molts comentaris buits i reprenc el camí de tornada cap a casa. A dormir.

Hi han matins que no vols sortir d’entre els llençols, ni vols obrir els ulls. Et sents protegit si continues fent que dorms. Però sona el timbre. Insisteixen. I, llavors, tot és ràpid. Crits, llàgrimes, converses inconnexes i jo, que em veig a mi mateix, des de fora, agafant un taxi, arribant a la Vall d’Hebron corrent pels passadissos cap a l’UCI i entrant en una fase ingravitatòria en veure en Manel al darrera d’aquell vidre, intubat.

Totes les mirades centrades en mi. És clar, es suposa que sóc l’amic, el millor amic. Haig de saber què li ha passat, perquè i com ho ha fet. Ningú no enten perquè s’ha volgut treure la vida. I jo no sé res. Les darreres hores vaig ser amb ell, però no li vaig demanar perdó, no li vaig preguntar res, no vaig veure res. Haig de tancar els ulls. Necessito embolcallar-me entre els meus llençols. Necessito que torni la nit.

Els dies passen. Les declaracions a la policia s’han acabat. Els psicolegs em deixen respirar i ja m’he acostumat a les mirades inquisitòries de massa gent.
En Manel s’en surt. El dia de la tornada a casa arriba. El moment de tornar a veure’l sense cap destrob, a soles, ja és aqui. Arribo a casa seva i, si, tornen les salutacions fredes. Moltes coses a dir però el silenci, una vegada més, m’atenalla. Torno a escoltar dins del meu cap la veu que em diu que tornaré a cometre un error. Aquella sensació d’astronauta dels sentiments, matusser, maldestre fins l’extenuació, em torna a envair. El temps es ralentitza. L’angoixa se m’enfila des dels peus fins a la gola. I m’abraça. Ploro jo i no ell.

Insisteixo en l’error. Hores d’ara, més de trenta anys després, encara no li he demanat perdó ni li he donat les gràcies: no he necessitat mai cap campanya de màrqueting per a descobrir el poder d’una abraçada