Common people

Alguna vegada heu tingut la sort de conèixer una persona lliure? La veritat és que no sé ben bé que és la llibertat. Costa definir aquest concepte igual com costa definir la felicitat. Ens passem la vida perseguint aquestes dues paraules intentant buscar una explicació, i un dia, de cop i volta, te n’adones que hi ha algú al teu costat que, sense saber-ho, et fa entendre de què es tracta. O almenys s’hi acosta molt. I no parlo d’una qüestió de la raó, o de teories filosòfiques o d’un postureo passatger. Em refereixo a la sensació d’estar a un bar xerrant amb algú i tenir la sensació que aquella persona transmet llibertat. I de retruc, felicitat. Són dues coses diferents però hi tenen força a veure.

No parlo tampoc de la llibertat com a concepte naïf, ni de la imatge d’un anacoreta espiritual, ni d’un salvador del món. Pot ser qualsevol individu que tenim assegut al nostre davant. No podem dir que siguin persones normals, entenent normal com a comú, sinó que se surten una mica de la mitja i ho fan amb naturalitat perquè no podrien viure d’una altra manera.

En dues ocasions he conegut dues persones lliures. La primera vegada vaig sentir certa enveja. Pensava que és una fita difícil d’assolir en aquest món basat en la por. Som la societat de no facis això, no vagis allà, estudia el que tingui sortida, quin cost tindrà, pinta el sol de color groc perquè és groc, vigila no perdis la feina i mira la tele sense parar.

La segona vegada, vaig pensar que no se’m podia escapar i vaig intentar aprendre. Després d’un temps d’observar amb calma, un dia al arribar a casa vaig obrir el word i vaig escriure tot allò que havia vist: és una persona que sap el que vol. Sap estar sola. Sap esperar. És acció no contemplació. Creu en alguna cosa. Sap quin és el següent pas. Desobeeix si hi ha injustícies. Se salta les normes absurdes. Fa les coses amb il·lusió. Viatja molt. Pregunta molt. Diu que no sap, quan no ho sap. És generosa. És valenta. Sap estimar.

Si mai us trobeu amb algú així, convideu-lo a un cafè.

Anuncios

Després de veure “Lost in Translation”

He tornat a veure “Lost in Translation” de Sofia Coppola. Una comèdia romàntica estrenada l’any 2003 on s’explica la història d’amor entre els personatges interpretats pel Bill Murray i l’Scarlett Johanson. És una de les meves pel·lícules preferides: per la història, pels actors, perquè succeeix a Tòkio i pel delicat final.

Existeix una teoria que diu que si ja han passat 10 anys d’una peli o d’una sèrie ja es pot fer spoiler, per tant, em permetré la llicència de comentar el final.

Després d’una bonica història a la ciutat de Tòkio, en Bill i l’Scarlett estan a punt de separar-se per sempre però, al darrer moment, ell la veu a ella pel carrer i la va a buscar. L’agafa per la cintura i li diu una cosa a l’oïda. Un petit xiuxiueig que l’espectador no és capaç de sentir. A continuació, ell se’n va sense deixar de mirar-la i ella es queda enmig del carrer mig plorant, mig somrient.

Des de que el film es va estrenar sempre hi ha hagut el dubte de saber què xiuxiueja en Bill Murray a l’oïda de l’Scarlett. Els fans de la pel·lícula van escriure mil teories referent a aquestes paraules. Ni en Bill ni l’Scarlett ni la Sofia mai ho han explicat. Hi ha hagut frikis que han utilitzat la tecnologia per investigar el so ocult i poder trobar les frases exactes. Tot són teories.  El que la seva directora volia realment és que el final fos, simplement, un xiuxiueig.  Allò que només una oïda és capaç d’escoltar enmig d’una de les ciutats més sorolloses del món. Un missatge que només és de qui el diu i de qui el rep. Per tant, què hi ha més lleu, més important  i més íntim? Quina millor manera d’expressar l’amor?

Quin gran final Sofia. Jo també crec que el fet que una persona s’acosti a una altra i li digui alguna cosa a l’oïda fa que la comunicació es presenti en la seva naturalesa més pura, més senzilla i més sincera. De sentit a sentit. De cos a cos. Gairebé sense distància. Des de les cordes vocals al timpà de l’altre amb un petit sacseig de les ones sonores. Sentint les pessigolles que fa l’aire calent quan es cala per les trompes d’Eustaqui. Notant la respiració i el tacte d’alguns cabells despistats.

El que diem a l’oïda és com l’escuma de les ones del mar a les cames. És com una cançó francesa o quan juntes dues cadires. És un missatge únic, irrepetible, físic, discret, secret i petit. Poden ser paraules, riures o sons. Poden ser, també, paraules terribles o mots que un portava molt de temps esperant escoltar. Pot ser un nas buscant un forat.

Sigui com sigui, és un gest tan antic i íntim que només podria estar a l’alçada del moment en que et descorden els sostens, quan toques la panxa d’una dona embarassada, quan trobes una mirada enmig d’una festa, quan llegeixes la darrera frase d’un llibre,  quan et pentinava el teu pare o quan et poses a plorar mentre dorm algú altre al teu costat.

lit_l.jpg