Café Society

Woody Allen va entrar a la meva vida quan jo tenia uns sis o set anys i la meva mare mirava les seves pel·lícules a TV3 doblades per l’actor Joan Pera. Recordo estar asseguda al terra, davant del sofà, jugant amb una Barbie i mirant de reüll com aquell home es movia ràpid per la pantalla i no deixava de parlar. No entenia massa el que passava però em donava igual perquè jo el que volia és que la mare no anés a dormir i allarguéssim la nit de dissabte. Recordo que al meu pare no li agradava i li deia a la mare que canviés de canal. Però ella sempre ens repetia la mateixa frase: jo avui veuré aquesta pel·lícula i a qui no li agradi que se’n vagi  a dormir. Situem-nos, ens trobem als anys 80 i no hi havia internet. Les pel·lícules es veien només a l’hora que les emetien. Hi havia cases que ja tenien VHS, però a la meva família la tecnologia sempre arribava una mica tard. El pare se n’anava al llit a escoltar el Barça amb una ràdio petita que tenia sobre la tauleta de nit. La meva germana i jo ens quedàvem al costat de la mare. A vegades, al cap de mitja hora de començar la pel·lícula s’adormia. Nosaltres no fèiem soroll per no despertar-la, però de cop sonava un anunci de Dixan i ens espantàvem.

Mentre jo creixia escoltant Mecano i Nirvana, en Woody Allen apareixia de tant en tant per la televisió. El veia com un petit homenet, blanc, poca cosa, amb el clarinet i sempre rodejat de dones altes. Si algun dia la mare veia una peli seva, jo intentava seure amb ella perquè pensava que a mi també em faria gràcia. Però continuava sense entendre res i només em semblava que hi passaven coses estranyes. Jo encara preferia veure la sèrie Roseanne, Indiana Jones o La Princesa Prometida. Crec que mai no la van doblar al català.

Quan tenia 14 anys vaig apuntar-me un estiu a fer un camp de treball a Lituània. Va ser en aquell viatge on vaig descobrir en Woody. El camí cap a Vilnius durava 3 dies en autocar. La gran sorpresa és que el conductor era un fan absolut d’Allen i durant el camí ens va posar les seves pel·lícules. Vam començar amb Misteriós assassinat a Manhatan, Annie Hall, Agafa els diners i córrer…Veure les pel·lícules en el petit televisor d’un autocar, en un viatge de tres dies camí a Lituània, per fer un camp de treball en un país que feia poc que havia deixat de ser comunista, em va semblar que era una escena digne d’una de les seves pel·lícules. M’imaginava que en la propera parada pujaria en Woody per l’escala del darrera queixant-se de les hores de viatge, dient que es marejava a l’autocar, que necessitava unes pastilles, que li feia por el comunisme i que s’acabava d’enamorar de la noia que tenia asseguda al costat.

Van passar els anys i vaig tenir els diners per anar al cinema i gaudir de les estrenes. Mentrestant en Woddy Allen es faria famós per estar embolicat amb una filla, per l’estàtua de Gijón i per Vicky, Cristina, Barcelona, que augurava un director i una ciutat en venta fonamentats per un film per any i per Airbnbs i sangries a la Rambla.

Després d’una època d’alts i baixos, avui he anat a veure Café Society . Per un moment m’he vist de nou asseguda a l’autocar mirant la petita pantalla. Deixant que els colors, Nova York i les paraules em portessin a l’univers Allen. Un món senzill on els éssers humans, la passió i la estupidesa el fan complicat. I on sempre hi trobes una banda de jazz.

cafe_society_52984.jpg

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s