Correré, perquè puc

correré per què puc

“Sí –va dir el metge-, és clar,  val més que deixi de córrer”. Aquest va ser el final la meva curta trajectòria com a corredora. Per causa d’uns genolls poc col·laboradors. Com si en el moment dels acabats algú s’hagués distret i els hagués deixat mig polir.

Mai vaig ser la més ràpida, però us juro que volava. I de sobte prou. T’hi acostumes, però no deixes d’enyorar-te. Ni quan han passat  set anys.

Fa uns mesos vaig decidir fer-me trampes a mi mateixa i córrer 10 minuts a la cinta del gimnàs. I no va passar res. Passades dues o tres setmanes 15 minuts més. I encara hi vaig tornar un tercer i un quart cop. Per fi vaig confessar la meva imprudència a casa, i alliberada del secret vaig poder sortir a córrer vora mar. L’alegria, les ganes de riure, les llàgrimes d’il·lusió, un peu davant de l’altra, els pulmons que sembla que vulguin explotar. I uns genolls que no es queixen.

Avui m’he inscrit a la Sansi del meu poble. Feia dies que ho rumiava i ja m’imaginava vestint la samarreta més rosa que tinc, al cap el buff de floretes verdes. I pensava en quina música escollir. I en pintar-me les ungles a joc amb la samarreta. I potser uns cordons també roses, que carai.

Aquest any correré la Sansi. No seré la més ràpida, però sí la més rosa, i us ho juro, seré la que més alt vola. Perquè puc. Aquest any puc.

Dedicat a en Cesc, que de tots els “injustos” és  probablement qui més i millor m’entén. Ell també vola.

Dedicat també a en Jordi. Crec que ell també  feia les coses perquè podia. T’enyoraré.

Anuncios

2 comentarios sobre “Correré, perquè puc

  1. I aqui arriba en Cesc i trenca la magia del moment. Pensa que sóc d’aquells que s’emocionen quan li dediquen quelcom. I, és clar, encara que no m’ho demanin, em veig temptat a dir alguna cosa.
    Això de còrrer, tant de moda en l’actualitat i, alhora, tant denostat, si el teu cos t’ho permet, no deixa de ser un dels milers de camins que qualsevol pot triar per trobar-se bé, per intentar entrendre’s, per reconciliar-se amb un mateix.
    No cal buscar ni esperar heroicitats, ni morir en l’intent, ni buscar moments épics, si et serveix per aprendre a respirar, per comprendre que et va dient el teu cor, per entendre fins quan has de patir i quan has de deixar de fer-lo, potser no és volar però és com si ho fessis. És una sensació íntima, pròpia, personal que t’omple. Potser si que per això entenc el que sents. Potser per això molta gent corre i, tot i fer-lo sols, compartim l’alegria de la persona del costat quan, volant, passa sonrient pel teu costat.
    No ho dubtis, seràs la més rosa de la cursa i, al volar, aniràs deixant caure engrunes de positivat a sobre d’algú, que ni s’ho espera. I això s’encomana. I faràs que comenci a sentir-se bé. Vola!

    Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s