Justificar per amor a l’art

Imma Sust es pregunta a un article que publica a El Periódico on acaba l’artista i comença el monstre. Es pregunta si com espectadora ha de deixar de gaudir de les pel·lícules de Woody Allen. Afegeix que –fins ara– ningú ha retret mai res a Roman Polansky, i tothom sap que va violar una nena de tretze anys. Com si el fet que durant tots aquests anys s’hagi ignorat i perdonat la indignitat de Polansky justifiques la indignitat d’Allen, Tarantino, Affleck, Weinstein i companyia.

Imma Sust afegeix que, mira, vés, Bette Davis i Joan Crawford eren unes mares espantoses a la vida real, i ningú no les qüestiona com a actrius. Unes són males mares, altres agressors sexuals. Qui no té un all té una ceba.

Josep Maria Pou, també a El Periódico, fa seves les reflexions d’Imma Sust, i opina que és possible separar l’actor de la persona, i que per tant no s’ha de barrejar el comportament abusador de Kevin Spacey (per exemple) amb la seva feina.

Parlem d’actors, directors, artistes, i sembla que per amor a l’art els hem de jutjar amb un barem diferent. Algú disculparia que un carnisser tingues un comportament abusiu amb les seves clientes o clients? “Passa darrera el taulell i fes-me una mamada si vols que et segueixi guardant els talls més tendres”. “Fes baixar la teva fila (o fill) a buscar l’encàrrec i no et cobraré les hamburgueses”.

Ens podríem plantejar si violar nens, nenes, joves és compatible amb ser un molt bon professor, pacient i amb grans coneixements pedagògics. Podem discutir si algú està disposat a permetre de bon grat que un metge el grapegi de manera obscena i denigrant en nom de la salut. Potser ens hem de plantejar que Larry Nassar era un bon metge i que les agressions a les quals va sotmetre a centenars d’atletes s’han de mirar des d’aquest punt de vista. Recordem que tot i els abusos, algunes estaven en prou bona forma física (i tenien prou fortalesa mental) per guanyar medalles olímpiques. No?

Quan parlem de carnissers, mestres o metges no podem separar la persona de l’ofici. Però hem de poder fer-ho quan parlem d’artistes?

Més sobre els artistes: A la gala dels Goya d’enguany, que es presentava com la més reivindicativament feminista, Maribel Verdú des de la catifa vermella va voler agrair a “los miles y miles de hombres maravillosos que nos apoyan, y que piensan como nosotros y que son más feministas todavía”. Al seu costat Antonio de La Torre li dóna la rèplica perfecta: “Es un debate profundo, pero evidentemente estamos por la igualdad, por la defensa de los débiles, de las víctimas. Pero también hay que observar la presunción de inocencia”.

Maribel Verdú aprofita el moment i l’espai per agrair a tants i tants homes que ens fan costat. Costa d’entendre com encara estem com estem amb tant suport, oi? I és impactant aquest “nosotros”. Per Antonio de La Torre el feminisme, encara avui, requereix un debat profund. Que les dones vulguin tenir els mateixos drets que els homes requereix un debat profund. “Estamos por la igualdad”, però abans pensem-ho bé, parlem-ne. També està per la defensa incondicional dels dèbils. Perquè el problema deu ser que som dèbils. Ens trenquen la cara, ens agredeixen i ens maten perquè som dèbils. Però sobretot Antonio de La Torre està a favor de la presumpció d’innocència. De la dels agressors, s’entén. Ja se sap de la tendència dels/les dèbils a fer acusacions falses, infundades, inventades i exagerades.

I així està el pati.

La il·lustració que obre aquest post és de Feminista Ilustrada, a qui recomano molt seguir de totes les maneres possibles: Facebook, Twitter, Instagram i Web.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s