Barberan

A la meva família, quan es diu d’algú que és Barberan vol dir que té un caràcter fort fort. El meu pare el tenia, com el meu avi, com la meva tieta, com la meva cosina, una mica com la meva germana. Però per compensar el caràcter fort fort, els Barberan tenen sentit de l’humor, ironia ratllant el sarcasme, amb retranca. Jo sóc més Bergós, com la meva mare, com la meva iaia, com el meu tiet, com la meva altra cosina. Els Bergós som més pacífics, més tous, tenim menys mala llet, tenim la llet tirant a llet condensada.
I aquests dos corrents (que tenen poc a veure amb la filiació) s’han anat entrellaçant i estimant i barallant.

Dijous va morir el meu pare. Quan s’estaven acomiadant amb ma mare, perquè sabien, sabíem que s’estava morint, totes aquelles diferències es van fondre de cop. És normal. Allà no hi havia ni corrents de caràcter ni de pensament. Només dues persones i un triangle: la vida, la mort i l’amor. Perquè com va dir el capellà (vam fer una cerimònia religiosa però força laica), l’amor és el que dona sentit a la vida, as simple as that. I l’amor va ser el que ens va fer aguantar aquella nit de dimecres a dijous a la meva germana i a mi, posant-li música i dient-li que l’estimàvem. Fins que es va apagar com una espelmeta. Una espelmeta Barberan!

Anuncios

3 stripteases

Acabo de penjar els tres textos que vaig escriure per al taller del capde. No és la primera vegada que feia striptease espiritual en forma de lletres i punts, perquè el blog que vaig obrir fa 7 anys ja era una mica per això, per anar narrant-me-nos la vida, especialment les vivències amb la meva filla Sara. Però aquests tres dissabtes han estat un concentrat i, a més, col·lectiu. Cap a dins i cap a fora i en horitzonal. No sabem cap on ens durà aquest blog que ara engeguem. Com a mínim tenim aquí els nostres textos d’aquests dies, ben a la llum. Seria molt injust que no ho féssim, oitant 🙂

Gemma Barberan

Les tres vegades que he plorat a la feina

Avui és 8 de març, i avui fa 22 anys que vaig començar a treballar al Departament de Cultura.

En aquests anys he plorat 3 vegades, una mitjana d’un cop cada 7 anys i 4 mesos. Suficient.

El primer cop va ser al cap d’un any de treballar-hi. Érem 3 noies a la unitat i van decidir fer fora una de les dues que havíem entrat més tard. Li va tocar a l’altra. Mentre ella era a Austràlia, on havia anat per veure la família, em van fer signar, amb diürnitat i traïdoria, l’acusament de rebuda de la seva carta de comiat. La vaig signar. Un segon després em vaig sentir mala persona. L’estava fent fora jo. El sentiment de culpa em va perseguir durant mesos i encara el tinc. Podria haver actuat íntegrament i perdre la feina. O potser no l’hagués perduda. No ho sabré mai. Com diu David Safier a 28 dies, quina mena de persona vols ser?

La segona vegada va ser anys més tard. Hi havia dues companyes que intentaven pujar de categoria, però el cap els ho estava posant molt difícil i agreujava la seva rivalitat. L’ambient s’anava tensionant i un dia va explotar. En aquella ocasió vaig ser la persona que volia ser i em vaig enfrontar al meu cap per defensar-les. Després em vaig desmuntar i em vaig posar a plorar. Però una d’elles encara se’n recorda. Vaig ser valenta, ni jo m’ho crec.

La tercera vegada farà uns tres o quatre anys. No sé què coi em va passar que vaig encadenar uns quants errors seguits. La meva cap, que no era gens brillant, em va dir que allò no podia continuar. Li vaig dir que intentava fer-ho el millor que podia mentre m’anaven pujant les llàgrimes als ulls. Ella, impassible. Jo, patètica. En aquest cas, no vaig ser ni roïna ni valenta, simplement algú que s’havia equivocat.

No sé si el lacrimal és un bon indicador del currículum laboral, segurament no, però sí que em fa pensar que no sóc d’una sola peça, sinó de moltes.

 

Dels xupa-xups a la sopa blava

Aquesta anècdota és petita, potser ridícula, però per a mi va ser tot un drama. I en tinc dues proves, que me’n recordo i que ho vaig escriure a “Mi Diario”.

Feia 7è d’EGB, era el meu sant, i recordo entrar a la papereria Duran a buscar caramels per als nens de la classe. La noia de la papereria em va dir que havien arribat uns xupa-xups nous, segons tinc anotat: “xupa-xups pimpom tropical”. Hauria d’haver sospitat.

L’altra Gemma de la classe havia portat uns caramels tipus boletes de maduixa, llimona… un èxit. Va ser desembolicar els primers pimpom tropical i desencadenar-se la crueltat infantil. “Ecs, estan fastigosos!!” “Ens vols matar o què?” deien ells, perquè la majoria eren nens, les nenes eren més comprensives, “com us passeu”. Es veu que n’hi havia un de guaiaba i tot, que amb prou feines sé què és ara. I el Jaume, el nen que m’agradava, va excel·lir en crueltat: va llençar el xupa-xup al terra, com a bon líder que era.

Segons els diari “eren uns moments inexplicables, horribles, m’hagués mort! mort!” Hagués estat una mort realment ridícula, suposo que no estava acostumada al rebuig, ni que fos per uns xupa-xups que ni havia fabricat jo.

Recordo que un nen, el Jordi, no només no el va llençar sinó que n’havia aconseguit dos. Al diari no li dono importància, però ho recordo bé. Sí que explico, un punt compassiva, que la meva germana se’n va menjar un de pinya i que es va voler quedar amb tota la bossa.

Pensant això, em ve al cap una escena del “Diari de Bridget Jones”. La Bridget està fent una sopa d’espàrrecs i per lligar els espàrrecs utilitza cordill blau. El resultat és sopa blava. Els seus convidats, que són els seus amics i en Darcy, es mengen la sopa blava mentre fan comentaris sobre el color tan curiós que té.

La sopa blava i el xupa-xup de pinya em semblen metàfores d’un sentiment molt bonic que podria anomenar empatia, empatia guaiabera.

 

He vist coses que no creuríeu

He vist coses que no creuríeu… Així podria començar el relat d’un aspecte de la meva vida que em condiciona: el trastorn bipolar. Les coses que no creuríeu tenen a veure amb un dels pols de la malaltia, la mania, o el que és el mateix, la bogeria. Per exemple, jo he arribat a creure que estava vivint dins d’una pel·lícula i que havia d’esbrinar qui era actor i qui no. He arribat a llençar diners, targetes i mòbil pel carrer, perquè es veu que em torno antimaterialista. I una vegada vaig veure com la cara de la meva mare s’omplia d’arrugues i després desapareixien, com si fossin efectes especials. En fi, coses que un estat normal de la consciència no et permet viure i que, si hem de ser positius, serien la part més “interessant” de la malaltia.

També he arribat a no voler viure, no és que volgués morir exactament, volia desaparèixer i tornar a aparèixer 4 mesos més tard. M’he arribat a sentir l’ésser més miserable del món. I també el més meravellós (mentre anava pujant camí de la mania, en aquell estadi feliç anomenat “hipomania”).

He fet patir molt, i sé que m’he de cuidar per mi i pels que m’estimen. Quan la meva filla tenia 4 mesos, vaig tenir una crisi i mentre jo era a l’hospital, ella va deixar el xumet, no sé si en senyal de protesta. Per això, he de fugir de l’estrès, de l’alcohol i mirar de no obsessionar-me amb les coses. Sé que, encara que a l’Associació de Bipolars ens diuen que no som la malaltia sinó que la tenim, l’economia del llenguatge, que és molt sàvia, et fa dir “sóc bipolar” i les pastilles que em prenc cada dia s’encarreguen de recordar-m’ho. També el meu marit, quan em pregunta “ja t’has pres les pastilles?” que crec que és una declaració d’amor en tota regla.

S’ha de dir que les neurones queden tocades després d’aquestes muntanyes russes, però després de tot, puc treballar, puc fer un curs, puc explicar-ho.

Tots aquests moments es perdran en aquesta realitat paral·lela que s’assembla molt a l’inconscient, i està bé que sigui així!