L’escriptura i les seves resistències

Agafo el llibre entre les mans. «El» llibre, el meu primer llibre! Em costa de creure. Quan em vaig apuntar a aquell curs de Redacció i estil al Laboratori de Lletres pensava allò que faig sempre: «jo no…», «no, si jo…», «a mi no em cal…», «jo només volia…». Les rebaixes. Sempre les rebaixes. M’autodefineixo com a covarda per a tenir la justificació perfecta, la coartada per a amagar les meves pors, la por a no arribar, a no ser, a no tenir el reconeixement que voldria.

Malgrat la realitat de la meva vida confirmi amb els fets que no en soc pas, de covarda, jo m’entesto en provar de no posar-me en primera línia. Tanmateix m’hi poso, perquè no ho puc evitar, actuo, em moc, m’implico. Però quan me n’adono que estic a punt de fer un pas més que em donaria més visibilitat, projecció, etc., em passo a la trinxera, em retiro, m’amago… i m’autoexplico que en realitat és covardia.

– – –

[Aquest ha estat un exercici literari de ficció proposat per l’escriptora Carla Gràcia, professora del curs Narrativa professional durant el TastaLab, jornada de portes obertes del Laboratori de Lletres, del dissabte 7 d’octubre de 2017. La idea era la següent: tens els ulls tancats, els obres, i davant teu tens un llibre, és el teu llibre. Què sents? Què penses? La resta del context i de l’anècdota la podeu llegir al post al meu blog personal, Inventariant]

A mitja partida

Sota el sostre d’estrelletes fluorescents, regal de primera comunió, potser, vetllo el son del pare, com faig cada dues setmanes, des de fa poc menys d’un any.
Qui ens ha canviat les regles del joc a mitja partida?
Quin és aquest fat estrany el d’haver-lo d’ajudar en les operacions més quotidianes?
Quins daus cruels el tornen tirada rere tirada a la casella de sortida?
Qui ens tornarà la son, a les filles, desvetllades?
Des de l’habitació infantil, on dormíem juntes, en una llitera, de petites, les germanes, és des d’on ara fem guàrdia, un vespre de set, altern, cada dues setmanes.
És des d’on li vetllem el son, a la vora d’on dorm, sol, el pare.

Memento mori

Diuen els llibres d’història, i la viquipèdia també, que aquesta expressió té els seus orígens en l’antiga Roma. Quan un general o un home poderós recorria els carrers de la ciutat després d’una victòria, un esclau darrere seu li deia aquestes paraules o unes equivalents per recordar-li que era mortal: «Memento mori«, «recorda que moriràs». Trobo interpretacions diverses d’aquesta idea, una d’elles és que això es feia perquè el personatge en qüestió gaudís del moment de glòria amb els peus a terra, i no incorregués en la supèrbia o les ànsies de poder. Seria per tant una crida a la modèstia.

En altres bandes trobo que l’expressió «memento mori» seria la segona part de la cèlebre frase d’una oda d’Horaci. La frase completa seria: “Carpe Diem… memento mori”, que vindria a dir «Aprofita el dia, recorda que moriràs”. Sovint s’esmenta la primera part i s’oblida la segona, però totes dues les trobareu en milers de fotografies de tatuatges en braços i cames de mitja humanitat.

D’aquesta idea de la fugacitat de la vida és fàcil fer-ne bandera i quedar-nos amb una invitació a viure la vida al màxim. Què interpreti cadascú com aquest «màxim» determinarà l’ús que se’n farà, està clar. Si per a tu és una invitació a viure al límit, la societat t’ofereix multitud d’estímuls per assedegar aquesta pressa. Si per contra el màxim el penses com un viure el present, potser ben al contrari, el que t’ajudarà serà el fet d’allunyar-te del brogit de la civilització i retornar a la natura, a tu mateix, sense artificis, al silenci.

A mi personalment em ressona molt més des de fa anys el concepte budista «anicca» o «anitya«, que pot ser traduït com la llei de la no-permanència, la transitorietat: «tot passa». En les arts japoneses existeix una idea similar, el «Mono no aware» (trobo aquí un intent de traducció que diu que seria la sensibilitat o capacitat de sorprendre’s o commoure’s, de sentir una certa melangia o tristesa davant allò efímer). La conseqüència de l’assumpció d’aquesta realitat seria el desaferrament, en castellà «el desapego».

Aquesta idea del «tot passa» enllaça doncs amb el «memento mori» del que parlava al principi: aquest moment de glòria, aquest moment de felicitat, aquest moment d’alegria, o d’eufòria, passarà. La gràcia està en que això mateix passa amb els mals moments, els moments d’infelicitat, els moments de dolor, en les pèrdues, això també passarà. En la pràctica, ser conscient d’això ajuda a viure en plenitud el famós «ara i aquí» que tant ens costa als occidentals.

I aquí ve la meva reflexió: jo he trobat el meu recordatori «memento mori» en les petites esgarrapadetes, sempre involuntàries, que m’emporto de tant en tant quan amanyago la meva gata negra. Forma part de la seva essència de gata esmunyir-se d’entre els meus braços en el moment que ella ho desitja, per molt que jo intenti retenir-la a base de petons, carícies o manyacs. Les petites ferides, llargues o curtes, al braç o al coll, fan crosta, i a mode de tatuatge provisional em recorden durant uns dies que soc mortal, que tot passa. Les ferides cicatritzen, hi ha cicatrius que restaran per sempre com a recordatori i d’altres seran absorbides per la pell, per la regeneració cel·lular o per l’envelliment. I em recorda especialment que la resta de la pell la tinc intacta, sense ferides, que tinc salut i mans fortes per abraçar el món, que la vida és curta i no val la pena passar-se-la lamentant-se per foteses com un simple esgarrapada. Així que mans a la feina.

 

Alkaline Power

Miro cap amunt i veig estrelles en una llenca de cel. Entre parets i l’asfalt, la immensitat. Prenc consciència de la petitesa dels meus problemes, però només em dura uns segons. He sortit de casa a passejar la Canica, fugint d’entrebancs que hi ha dies que es fan muntanyes. I per què dec plorar, si no estic ovulant. No queda pa. La nena que no es vol dutxar. La pila de plats per rentar. La senyora que cuida al pare a les tardes que ho vol deixar. L’escalfador que s’ha espatllat. Compraré una pila Alkaline Power LR20, de les grosses. Des dels radiocassets amb micròfon que no en veia cap. Esperem que sigui això.

La soledat se m’arrapa com la humitat mentre passejant la gossa em creuo parelles i cotxets de nadó. Soc mare però no sempre m’ho crec. La ferreteria ja ha tancat, hauré d’esperar a l’endemà. Al pare l’Alzheimer li ha canviat força el caràcter. Si abans era tossut però afable, ara a més de cabut s’ha tornat malcarat. Entenc a la Sandra, a ningú li agrada rebre crits. El grup de whatsapp amb els germans i la mare bull: que allargarà fins a final de mes, que tindrem marge per buscar algú.

Mentre plego del terra la urgència de la Canica amb una bossa de plàstic fent de guant penso i recordo, i me n’adono, d’un meu tema recurrent amb la relació filial: cap amunt, amb els pares, separats quan jo tenia 12 anys, i cap avall, la meva maternitat. La maternitat desitjada, una mena de neomaternitat exercida i la maternitat postergada. I les parelles que he tingut, que han estat orfes de pare o de mare. I acullo una nena sense pare que es queda òrfena de mare. Anys de teràpia i sembla que la cosa va per llarg, ara que els meus germans i jo ens estem quedant com orfes de pare, perquè el seu esperit se’n comença a anar. Ploro quan m’entra la urgència del que ja no soc a temps de dir-li, i quan sento la nostàlgia pel futur que ja no viurà. Ens pregunten, i diem que anem fent. Intentem viure el present amb un pare que ja no és ben bé el pare i que haurem d’aprendre a estimar així, d’ara en endavant.

Arribo a casa i sí, sort del basar xinès, era la pila. Alguna cosa torna a ballar al compàs. Al món, les fronteres, els refugiats, la fam, les desigualtats. A casa, la Sara es pot dutxar. Una estona per a mi. No triguis una hora, li he dit. Allarga-ho, he pensat.

Mariona Sanfeliu Salvà

Un gir inesperat

El dimarts onze del mes u de l’any onze, un dia cap-i-cua, la meva vida va fer un gir inesperat. Jo era, des de feia un mes i escaig, família col·laboradora de la Sara, una nena de sis anys, cabells curts, mirada desafiant i riure fàcil. Vivia a Sant Andreu amb la seva mare Pilar, en un pis sense calefacció ni aigua calenta. Si havia acceptat l’assignació d’una família col·laboradora era perquè no li retiressin la custòdia de la filla, i perquè aviat començaria una quimio, i necessitaria ajuda.

Era el segon dia d’escola després del Nadal. Vaig trucar a la Pilar per preguntar-li si volia que recollís la nena de l’escola. El dia era fred, i jo ja em sabia la ruta fins a la casa. A la primera trucada la Pilar no va respondre al telèfon. Potser descansa, vaig pensar. A la segona, el mateix silenci. Em començo a preocupar i calculo mentalment què trigaré amb la moto a arribar-hi des de Sants. Torno a trucar i res. Ara ja preocupada engego l’Scoopy i enfilo cap a Sant Andreu. Pel camí pensava possibles escenaris. Que s’hagués deixat el mòbil a casa i ja estigués fent cua esperant que el Gerónimo obrís la porta de ferro, amb un eixam de nens frisosos al darrere. Que s’hagués adormit. El carregador que no funciona. La bateria.

Davant del seu portal pico fort la balda. No té timbre. La crido per si em sent per la finestra. Res de res. Desesperada truco a l’escola, que es quedin la nena, que la mare no contesta i jo no sé què fer. En aquell moment rebo la trucada oportuna de la Patrícia, la referent de l’ajuntament, per saber què tal les festes, i li explico que la mare de la Sara no respon al telèfon ni a la porta. Em diu que vagi trucant a emergències que ella ve cap aquí.

Intentant mantenir la calma vaig trucar al 112. No sé ben bé què els vaig dir però recordo que van venir bombers, guàrdia urbana i una ambulància. Van forçar el vell portal de fusta i els vaig veure perdre’s escales amunt. De la foscor en va sortir un home que va dir: “És viva, però gairebé no respira, ens l’enduem”. La Patrícia m’aguantava les mans quan vaig arrencar a plorar, i vam poder pujar. Tenia una insuficiència respiratòria. “Hola cariño”, em va poder dir. La Pilar encara va viure dos mesos en què la vam anar a veure sovint a l’hospital, i la Sara li portava dibuixos de cors, però la va deixar òrfena, ironies del destí, el dia del pare d’aquell mateix any.

Mariona Sanfeliu Salvà

Em dic Mariona i porto una vida senzilla

Em dic Mariona. Porto una vida senzilla, treballo i omplo el meu temps d’oci amb mil i una activitats que em fan feliç. Per assadollar una curiositat que no se m’esgota he fet cursos de ceràmica, de llengua de signes, de clown. Dibuixo, canto, ballo. Vaig estudiar filosofia i més tard documentació per tal d’assegurar-me un futur laboral una mica menys incert. Llegir m’apassiona, i de joveneta m’encantava anotar en una llibreta les millors frases. M’encanta el teatre, em provoca un gaudi gairebé espiritual.

Diuen que soc Taure. M’identifico amb la tossuderia del signe. Soc exigent, perfeccionista, amb principis morals, preocupada per la justícia. El meu amor pels animals m’ha dut a fer-me vegana, i des que ho soc sento una felicitat latent que em permet complir disciplinadament amb el propòsit de no contribuir al patiment animal. Visc amb una gossa de gossera i una gata del carrer, i per reblar el clau, una filla d’acollida que viu amb mi des de fa 5 anys. L’acolliment el vaig decidir fer als trenta, quan creia que feia tard a realitzar el meu somni de crear una família. El vaig fer com a monoparental, i monoparental m’he quedat, de moment. Encara conservo l’esperança de trobar parella, conscient que el meu itinerari de vida ha estat diferent de com s’ho havia imaginat aquella nena de 12 anys que es preguntava com seria als vint, als trenta. Parella-casa-fills-gos? Parella, ruptura, gos, acolliment, gat.

Experiències doloroses de la vida m’han fet prendre consciència que aquesta passa com un llampec. Val més lamentar-se dels errors que no pas d’allò que no vas fer per por d’equivocar-te. No sé si podria qualificar de fracàs no haver acomplert les expectatives, el que sí que tinc clar ara que en tinc trenta-cinc és que només tenim el present, i que això va de debò.

Mariona Sanfeliu Salvà

Tretze a Can Catorze

Els tres darreres dissabtes he tingut la sort de poder participar en el curs d’escriptura Escriure la veritat (3a edició), impartit per en Carles Capdevila en el marc dels Tallers d’escriptura del digital Catorze. Cultura viva.

Ha estat una experiència altament gratificant, i he tingut la sort de compartir amb dotze (fins aleshores) desconeguts bones estones, confessions, cors a mil i alguna llàgrima, primeres vegades i últims amors. Hem compartit i après els uns dels altres d’escrits fets amb el cor a la mà, amb la veritat a la vista, despullada, en primera persona, particular, però universal alhora. Un gran curs, una gran vivència, especialment pel bon clima que ha portat en Carles que ens ha entregat la seva experiència i coneixements amb una generositat i una naturalitat sense mesura. Hem gaudit molt, Carles, ja t’ho hem dit però t’ho torno a dir des del bloc col·lectiu que hem obert gràcies a la teva empenta.

Salut i lletres!

Mariona Sanfeliu Salvà