Justificar per amor a l’art

Imma Sust es pregunta a un article que publica a El Periódico on acaba l’artista i comença el monstre. Es pregunta si com espectadora ha de deixar de gaudir de les pel·lícules de Woody Allen. Afegeix que –fins ara– ningú ha retret mai res a Roman Polansky, i tothom sap que va violar una nena de tretze anys. Com si el fet que durant tots aquests anys s’hagi ignorat i perdonat la indignitat de Polansky justifiques la indignitat d’Allen, Tarantino, Affleck, Weinstein i companyia.

Imma Sust afegeix que, mira, vés, Bette Davis i Joan Crawford eren unes mares espantoses a la vida real, i ningú no les qüestiona com a actrius. Unes són males mares, altres agressors sexuals. Qui no té un all té una ceba. Continuar leyendo “Justificar per amor a l’art”

Anuncios

Per al.lusions

Jo vaig pensar que em matarien. Quan aquells dos paios em van obligar a pujar al cotxe i em van obligar a despullar-me, jo vaig pensar que al final, quan acabessin, em matarien. Perquè passa a les pel·lícules, que els dolents maten a qui els ha vist la cara per tal que no els puguin delatar. I és una mica absurd posar-se a pensar en el que passa a les pel·lícules, però quan dos paios t’obliguen a pujar a un cotxe i t’obliguen a despullar-te, la vida es converteix en una cosa molt absurda, i molt bèstia.

No em vaig queixar, ni vaig plorar, ni vaig dir que no, mentre era al cotxe amb aquells dos paios, nua. Perquè tenia molta por que em matessin, però no volia que em fessin mal. Quina bajanada tenir por que em fessin mal si m’havien de matar. Però no em vaig defensar ni em vaig resistir, ni vaig dir que no, perquè no volia que em fessin mal i no em volia morir. Vaig tancar els ulls i em veia a mi mateixa com si no fos jo. Com si m’estigués tornant boja. Però no em va importar tornar-me una mica boja, perquè en aquell moment ser jo era molt horrible.

Però no em van matar. Perquè va aparèixer un cotxe de policia i vaig perdre la por, o em va empènyer el pànic, no ho sé, però vaig obrir la porta del cotxe on em tenien segrestada i em vaig posar a cridar. I va haver-hi una persecució (com a les pel·lícules) i no sabré mai si m’hagueren matat o m’hagueren clavat una pallissa, o si hagueren decidit que no n’havien tingut prou i hagueren tornat a començar abans de potser matar-me o clavar-me una pallissa. Perquè quan em vaig posar a cridar vaig arravatar-los l’oportunitat de seguir decidint sobiranament què feien amb mi.

L’endemà ja res em semblava una pel·lícula. I l’horror i la ràbia i el fastig es barrejaven amb una immensa i esclatant alegria d’estar viva. Em vaig aferrar a aquesta alegria. I també a la certesa que no podia permetre que aquells dos homes em canviessin la vida. Que em robessin més del que m’havien robat. Perquè l’endemà qui em tornava la mirada des del mirall era una altra Lídia: infinitament trista, infinitament ferida i espantada. Però també supervivent, infinitament més forta, absolutament decidida a viure i ser feliç. Aquesta havia de ser la meva venjança. Per això vaig tornar de seguida a l’institut, i a sortir amb la colla, i a les reunions del col·lectiu anti-OTAN del poble. I vaig tornar a sortir a enganxar cartells i a fer pintades i vaig anar a les manis i a les festes i als concerts. Vaig seguir amb la meva vida. No com si res no hagués passat. Vaig seguir amb la meva vida malgrat el que havia passat.

Em va passar a mi perquè sóc una dona. No hi fa res per quin carrer caminava, ni d’on venia, ni quina hora era, ni per descomptat no hi fa res com anava vestida. Em va passar a mi només perquè sóc una dona. I si no haguera estat jo, haguera estat una altra, perquè aquella nit aquells dos paios van sortir de casa amb l’objectiu clar de follar-se una desconeguda a punta de ganivet. Perquè els va venir de gust, perquè sí, perquè podien fer-ho.

Tot el que s’ha dit aquests dies sobre la dona que va ser violada  (aquí he de dir presumptament) a Pamplona per aquests cinc homes que es fan dir ‘la manada’ s’ha dit sobre mi. S’ha dit sobre qualsevol de les 215.000 dones que van denunciar una agressió sexual només a Europa, només l’any 2015. Als diaris, a les xarxes, a la tot arreu s’ha parlat de mi, i s’ha parlat en nom meu, en nom nostre. Han estat dies estranys.

Cap de nosaltres té l’obligació de dir-ho, d’explicar, de fer públic que ha estat víctima d’una agressió sexual. Però totes tenim el dret a parlar-ne. El nostre silenci protegeix els agressors, i protegeix qui no vol saber, qui nega que la violència vers les dones és un problema de dimensions catastròfiques. Poseu-nos cara, i nom. Som moltes, i estem per tot arreu. I quan sentiu o llegiu que es qüestionen els motius i la sinceritat d’una dona que ha denunciat una agressió, quan se li nega el dret a seguir vivint, quan algú es pregunta perquè va fer o va deixar de fer, penseu que em qüestionen a mi, em neguen a mi i em pregunten a mi.

Em va passar a mi, i segueix passant cada dia, segueix passant a casa nostra cada sis o vuit hores que un paio (o uns quants) agredeixen sexualment una dona. Perquè els ve de gust, perquè sí, perquè poden fer-ho. I en realitat no és cada sis o vuit hores, passa molt més, perquè aquest càlcul està fet sobre els casos denunciats. I al voltant d’un 80% dels casos no es denuncia. I no, no són malalts. No us enganyeu. Són pares, fills, marits, germans, avis, fusters, bombers, enginyers, metges, comptables, professors, aturats, militars, policies o veterinaris. Són homes sans en una societat patriarcal que ens considera, a les dones, éssers humans de segona, o de tercera, o de quarta.

No és el primer cop que escric sobre aquest tema. I no serà l’últim. És el meu dret. Poseu-nos cara, i poseu-nos nom.

Correré, perquè puc

“Sí –va dir el metge-, és clar,  val més que deixi de córrer”. Aquest va ser el final la meva curta trajectòria com a corredora. Per causa d’uns genolls poc col·laboradors. Com si en el moment dels acabats algú s’hagués distret i els hagués deixat mig polir.

Mai vaig ser la més ràpida, però us juro que volava. I de sobte prou. T’hi acostumes, però no deixes d’enyorar-te. Ni quan han passat  set anys.

Fa uns mesos vaig decidir fer-me trampes a mi mateixa i córrer 10 minuts a la cinta del gimnàs. I no va passar res. Passades dues o tres setmanes 15 minuts més. I encara hi vaig tornar un tercer i un quart cop. Per fi vaig confessar la meva imprudència a casa, i alliberada del secret vaig poder sortir a córrer vora mar. L’alegria, les ganes de riure, les llàgrimes d’il·lusió, un peu davant de l’altra, els pulmons que sembla que vulguin explotar. I uns genolls que no es queixen.

Avui m’he inscrit a la Sansi del meu poble. Feia dies que ho rumiava i ja m’imaginava vestint la samarreta més rosa que tinc, al cap el buff de floretes verdes. I pensava en quina música escollir. I en pintar-me les ungles a joc amb la samarreta. I potser uns cordons també roses, que carai.

Aquest any correré la Sansi. No seré la més ràpida, però sí la més rosa, i us ho juro, seré la que més alt vola. Perquè puc. Aquest any puc.

Dedicat a en Cesc, que de tots els “injustos” és  probablement qui més i millor m’entén. Ell també vola.

Dedicat també a en Jordi. Crec que ell també  feia les coses perquè podia. T’enyoraré.

Gràcies als mestres, però no a tots

Tenir els estudis i treballar a una escola no et converteix en mestre, ni tan sols vol dir que estiguis capacitat per ser-ho. Em molesta força aquesta demanda de reconeixement generalitzada cap a la professió, quan la realitat és que a l’ofici hi ha molt bons professionals, n’hi ha de normalets, i un bon grapat de dolents. Fins i tot hi està representat aquell tipus de gent que està al món perquè cal que hi hagi de tot. Naturalment la varietat d’espècimens humans és present a tot arreu. Però hi ha oficis més i menys influents o potencialment perillosos. N’hi ha que no són responsables d’educar.

La meva professora de segon i tercer d’EGB es deia María Ángeles. Era una noia jove i rinxolada. I una mala peça. Ens pegava amb un regle. Teníem 7 o 8 anys, i ens picava el palmell amb el regle si parlàvem quan no tocava. Ens feia aixecar de la nostra taula, caminar fins a la seva, i aplicava el càstig. Recordo la vergonya, i la seva cara de mala hòstia. Al seu voltant hi havia bons professors, era una bona escola. No val l’excusa que eren altres temps. Aquella dona era una mestra espantosa.

Del professor de sisè, en José Antonio, em queda el record de l’entusiasme, la il·lusió. I de l’encoratjament. De fer-nos sentir que havíem de creure en nosaltres mateixos. Un luxe.

Manolo era el professor de religió a l’institut. La seva resposta a una pregunta acabava sempre amb una altra pregunta. Ens interpel·lava constantment, ens feia dubtar d’allò que donàvem per cert. Ens feia pensar. També recordo el respecte, el que ens mostrava i el valor que donava a respectar l’altre. Ens va empènyer a passar de la queixa a l’acció. Si volíem canviar el món, podíem, però calia que féssim alguna cosa, moure’ns, sortir al carrer. I l’empatia, la solidaritat, la curiositat. Voler saber més, no conformar-nos ni acomodar-nos. Tot plegat ocupa un paràgraf i pot semblar senzill, però a mi em va canviar la vida. A millor.

Han passat més de trenta anys, i mai li havia donat les gràcies al Manolo. Ja anava sent hora.

Qui calla hi consent

Més de dos mesos ha trigat la Fundació Escola Cristiana de Catalunya en manifestar-se sobre els casos d’abusos dels Maristes. Els Maristes estan adherits Escola Cristiana, hi ha relació directe entre ells. Cal tenir-ho clar.

Més de dos mesos han deixat passar abans d’expressar el seu rebuig i declarar-se avergonyits. Han esperat que acabés el període de preinscripcions. És el que es coneix com “mantenir un perfil baix”. No dir res, quedar-se al marge. Deixar passar el temporal.

Ara sí, ara es declaren avergonyits però recorden, no un sinó dos cops, que el 80% dels casos d’abusos a menors es produeix en l’àmbit familiar. Què volen dir quan aporten aquesta dada? Que un 20% no és tant? Callen durant dos mesos i quan parlen és per dir que a les escoles no s’abusa tant com a les cases?

Si parlem de percentatges parlem de dades conegudes. El 80% dels abusos a menors que es denuncien i coneixen es donen en l’àmbit familiar. És cert. Hi ha qui parla d’un 85%. Però seguint aquesta lògica de xifres hem d’assumir que la violència sexual no existeix en l’àmbit de l’exèrcit espanyol, per exemple. Hi ha quatre casos, mal comptats. I també hem d’assumir que mentre el servei militar va ser obligatori, mai cap home no va ser violat. Ni un. Segur.

L’escrit d’Enric Puig i Jofre, Secretari General d’Escola Cristiana, fa mal. Als ulls i a l’ànima. Redueix les víctimes a excepcions. I beneeix, aprova l’actitud mantinguda per una de les seves escoles. I no és el primer cop que expressen aquesta aprovació. A principis de març el Parlament de Catalunya va aprovar una moció per modificar el protocol sobre el maltractament infantil a les escoles, per tal que sigui d’obligat compliment sigui quina sigui la titularitat del centre. En un escrit publicat al web catalunyareligio.cat la Fundació Escola Cristiana de Catalunya diu:

“s’ha de fer una reflexió. Si el Parlament insta a garantir un obligat compliment del protocol per part dels centres, a la vegada que afirma que el seu incompliment ‘comportaria’ conseqüències punibles, i apel·la a ‘introduir’ l’obligatorietat de comunicar els fets a diferents subjectes, tot plegat genera el dubte raonable que en l’actualitat aquestes obligacions relacionades amb els ‘protocols’ siguin tant explícites o concretes per a les escoles”.

Costa d’entendre, perquè la redacció és deficient (sembla que no els ha arribat la suposada excel·lent educació que imparteixen a les seves escoles). Però o molt m’equivoco o el que diuen és: “Si ara serà obligatori, vol dir que abans no ho era, per tant els Maristes de les Corts no van fer res mal fet quan no van fer res”.  I no, no és així. Que no es denunciïn els abusos a menors, sigui en l’àmbit escolar o en qualsevol altre, no genera cap dubte raonable. És una indecència absoluta, una vergonya, i converteix en còmplice a qui calla.

Som moltes, i estem per tot arreu

A principis de febrer  un pare va denunciar que el seu fill havia estat víctima d’abusos sexuals mentre era alumne dels Maristes. La denúncia va obrir portes i va deixar al descobert silencis de molts anys. Silencis que es donaven suport i s’alimentaven els uns als altres. Un “si tu no parles, jo tampoc”. Fent pinya, callant.

Fa molt de temps que dono voltes al silenci de les víctimes, i al silenci dels qui les envolten. Em resulta un tema enfadós. Perquè en realitat, jo no he volgut callar mai. Jo no vaig anar mai als Maristes, però sí que va haver-hi dos paios que em van posar un ganivet al coll i em van obligar a entrar a un cotxe.

A mi em van dir que callar era el meu dret. I cal reconèixer que de bon començament, atordida com estava, m’ho vaig creure. Però amb el temps he arribat a la conclusió que quan callem el que fem és respectar el vostre dret a no saber. A no saber que les víctimes som moltes, que estem per tot arreu, que no som d’un altre barri, d’una altra cultura, d’una altra generació. Som filles germanes i netes, companyes i potser fins i tot mares d’algú. I per cada dona agredida, per cada una de nosaltres, hi ha com a mínim un agressor. Que també és fill, company, germà o pare d’algú. L’any passat es van denunciar a l’estat espanyol més de nou mil agressions sexuals. Gairebé 25 diàries. Una cada hora. I no sabem quantes no es van denunciar.

Callar em fa sentir que ajudo a fer invisible una realitat. A permetre que segueixi passant. A alimentar la fal·làcia que callo perquè em sento culpable o que potser vaig fer alguna cosa malament, ja se sap que qui la busca la troba. Si callo pot semblar que no en vull parlar i me n’amago. I no, gens. Em dic Lídia, i sóc víctima d’una agressió sexual. I vaig denunciar. I vaig sobreviure al terror, al fàstic i a l’espant i la ràbia de descobrir en pròpia pell que som moltes, que estem per tot arreu, que no som d’un altre barri, o d’una altra cultura. Que era jo i que era a mi.

A mi em van vendre que callar era el meu dret, però va resultar que era el seu. I a mi, qui em va salvar, van ser els qui em van deixar explicar i pensar en veu alta, els qui em van animar a fer-ho, i les qui van pintar aquell mural que deia “Prou agressions, deixeu-nos tranquil·les”.

Curriculum vitae: El de veritat

T’apuntes a un taller per aprendre “a escriure la veritat” i et demanen per  començar que parlis de tu mateixa. Que ho escriguis i ho enviïs abans de la tarda de divendres. I pateixes un atac de transcendència que et deixa paralitzada. T’aguantes la cara amb la mà, com fan els grans escriptors a les contraportades, i deixes perdre la vista per la finestra mentre fas veure que busques dins teu. Com si de veritat necessitessis pensar les respostes. Va home, va.

Tens el defecte de la mandra, de deixar-ho tot per darrera hora. I aquí estàs, pensant quan deu considerar en Capdevila que comença la tarda de divendres. Perquè ja són quarts de sis.

Anar per la vida amb la veritat pel davant a tu et sembla una virtut. Però hi ha qui no s’ho acaba de prendre bé. Més d’un i més de dos pensen que callada estàs més guapa. Molt més guapa.

Un altre defecte: Haver-te d’aguantar-te sovint les ganes d’anar clavant ventallots a qui es queixa de nimietats. Plas. Calbot. I així et queixaràs amb motiu.

T’esforces per tenir la virtut de no amagar mai quan t’has equivocat.  I et pesa un deute d’errors no reconeguts. Hi ha dos o tres perdons que has de demanar. Plas, calbot. Ara ets tu la que es queixa. Arregla-ho, no ploriquegis.

Ets molt afortunada: la vida t’ha ensenyat que veure la part bona de les coses costa exactament el mateix esforç que veure’n la part dolenta. I és infinitament més divertit. I potser hi ha dies que costa, sí. Però com Scaramouche, el personatge de Sabatini, vas néixer amb el do del riure i convençuda que el món està boig. I això ajuda, molt.

Coses que et canvien la vida i et fan feliç

La veritat s’escriu sense punts suspensius, i cal vigilar amb els parèntesis, les cometes, les admiracions i les cursives. Requereix pocs adjectius. Cap floritura. La veritat no necessita explicacions, ni repeticions. Li repel·leixen els tòpics: és millor buscar les pròpies paraules, i pot ser que acabis escrivint poesia. La veritat fa aquests regals. Exigeix coherència i endreç. I ser valent, no acabar fugint d’estudi. Tècniques.

Però el taller “Escriure la veritat” que imparteix en Carles Capdevila és més que això. En Capde fa un generosíssim exercici de sinceritat, i et convida molt fort a sincerar-te amb tu mateix. I aquest donar-se és encomanadís i de sobte els onze companys han teixit una xarxa on pots saltar sense por. I els confies la teva vida, a dotze desconeguts. N’hi ha que estàvem preparats per saltar. Altres ja ho han fet abans, i sembla que volin. Alguns tot just descobreixen que poden fer-ho. Dotze motius, dotze històries, dotze viatges d’endins a enfora. Cadascú el seu, tan privat i tan compartit.

És brutal, màgic. O còsmic, com diu l’Anna. Un taller d’escriptura que si et deixes, t’allibera i et fa generós, i pacient. Et canvia la vida i et fa feliç.