Mort

Fa vint-i-set anys vaig veure la mort per primera vegada. I la vaig tocar i ensumar. Jo estudiava Medicina. Un dia, cap al final del primer curs, em arribar l’hora de fer les pràctiques d’anatomia. Portava tot l’any estudiant i em sabia de memòria els noms de tots el ossos, articulacions, músculs i lligaments. Em vaig posar la bata blanca, la mascareta i els guants de làtex mentre feia broma, per amagar els nervis, amb els companys del grup. Estàvem a l’entrada de la sala de disseccions. Dos becaris del departament d’anatomia van sortir a donar-nos la benvinguda i ens van convidar a passar. Vam entrar en fila índia, en silenci. Ja ningú reia.

La sala de disseccions era petita. Dues taules de marbre blanc i al damunt dos cossos tapats amb llençols verds. Ens vam dividir en dos grups. Quatre estudiants per taula. Els becaris van retirar els llençols.

El primer cop el rep el nas. Un olor intens de formol que no et deixa respirar, que ho impregna tot i que s’enfila cap al cervell i allí queda gravat per sempre. Faig una passa enrere.

El següent cop el reben els ulls. La visió d’un cos de dona nu, bronzejat pel formol, ple de talls, fils i grapes. Una dona que pot ser l’àvia de qualsevol de nosaltres transformada en un joc de peces per muntar i desmuntar. Els cabells son grogosos. Té els ulls cosits amb fil negre per evitar que la seva mirada ens incomodi mentre escorcollem el seu interior. Estic paralitzat.

El darrer cop el reben els dits. El seu cos és fred. La pell gruixuda, dura, gairebé elefantina. Crec que això també és un efecte del formol. Els músculs també estan durs. Semblen de pedra. Un dels becaris em diu que puc ficar la meva mà pel forat que li han fet al costat esquerre del pit i així podré tocar amb els dits el seu cor. Li dic que no ho vull fer. L’olor del formol és insuportable. M’estic marejant.

Fa vint-i-set anys vaig veure per primera vegada la mort. Em va semblar una paròdia indigna. No em va agradar gens.

Jordi Guarinos

Anuncios

Qui som i què seria molt injust

L’objectiu d’aquest blog col·lectiu és treure a la llum textos que fins ara s’han quedat en calaixos, en blocs, llibretes, o fins i tot només al cap del seu autor o autora. És un blog col·lectiu, escrit a moltes mans, fet pels participants d’un curs d’escritptura impartit per en Carles Capdevila en 3 dissabtes dels mesos de febrer i març del 2016.

Volem aprofitar l’empenta que ens ha donat el curs per escriure, perquè aquest univers d’amistat i descoberta que es va crear entre tretze desconeguts arran de compartir textos i aprendre plegats, s’expandeixi i doni fruits, per ara, en aquest bloc col·lectiu que hem titulat “Seria molt injust”, perquè realment vam descobrir textos molt i molt bons que Seria molt injust que no veiessin la llum. Així que aquí us els servim. L’Anna, la Mercè, l’Elena, el Jordi, la Mariona, la Lídia… anirem confegint un llibre col·lectiu entre tots.

Distribuïrem els textos per categories que hem pensat que recolliran els temes dels que escriurem, i que estan representats per algunes de les parts d’un llibre:

parts_d'un_llibre