Per al.lusions

Jo vaig pensar que em matarien. Quan aquells dos paios em van obligar a pujar al cotxe i em van obligar a despullar-me, jo vaig pensar que al final, quan acabessin, em matarien. Perquè passa a les pel·lícules, que els dolents maten a qui els ha vist la cara per tal que no els puguin delatar. I és una mica absurd posar-se a pensar en el que passa a les pel·lícules, però quan dos paios t’obliguen a pujar a un cotxe i t’obliguen a despullar-te, la vida es converteix en una cosa molt absurda, i molt bèstia.

No em vaig queixar, ni vaig plorar, ni vaig dir que no, mentre era al cotxe amb aquells dos paios, nua. Perquè tenia molta por que em matessin, però no volia que em fessin mal. Quina bajanada tenir por que em fessin mal si m’havien de matar. Però no em vaig defensar ni em vaig resistir, ni vaig dir que no, perquè no volia que em fessin mal i no em volia morir. Vaig tancar els ulls i em veia a mi mateixa com si no fos jo. Com si m’estigués tornant boja. Però no em va importar tornar-me una mica boja, perquè en aquell moment ser jo era molt horrible.

Però no em van matar. Perquè va aparèixer un cotxe de policia i vaig perdre la por, o em va empènyer el pànic, no ho sé, però vaig obrir la porta del cotxe on em tenien segrestada i em vaig posar a cridar. I va haver-hi una persecució (com a les pel·lícules) i no sabré mai si m’hagueren matat o m’hagueren clavat una pallissa, o si hagueren decidit que no n’havien tingut prou i hagueren tornat a començar abans de potser matar-me o clavar-me una pallissa. Perquè quan em vaig posar a cridar vaig arravatar-los l’oportunitat de seguir decidint sobiranament què feien amb mi.

L’endemà ja res em semblava una pel·lícula. I l’horror i la ràbia i el fastig es barrejaven amb una immensa i esclatant alegria d’estar viva. Em vaig aferrar a aquesta alegria. I també a la certesa que no podia permetre que aquells dos homes em canviessin la vida. Que em robessin més del que m’havien robat. Perquè l’endemà qui em tornava la mirada des del mirall era una altra Lídia: infinitament trista, infinitament ferida i espantada. Però també supervivent, infinitament més forta, absolutament decidida a viure i ser feliç. Aquesta havia de ser la meva venjança. Per això vaig tornar de seguida a l’institut, i a sortir amb la colla, i a les reunions del col·lectiu anti-OTAN del poble. I vaig tornar a sortir a enganxar cartells i a fer pintades i vaig anar a les manis i a les festes i als concerts. Vaig seguir amb la meva vida. No com si res no hagués passat. Vaig seguir amb la meva vida malgrat el que havia passat.

Em va passar a mi perquè sóc una dona. No hi fa res per quin carrer caminava, ni d’on venia, ni quina hora era, ni per descomptat no hi fa res com anava vestida. Em va passar a mi només perquè sóc una dona. I si no haguera estat jo, haguera estat una altra, perquè aquella nit aquells dos paios van sortir de casa amb l’objectiu clar de follar-se una desconeguda a punta de ganivet. Perquè els va venir de gust, perquè sí, perquè podien fer-ho.

Tot el que s’ha dit aquests dies sobre la dona que va ser violada  (aquí he de dir presumptament) a Pamplona per aquests cinc homes que es fan dir ‘la manada’ s’ha dit sobre mi. S’ha dit sobre qualsevol de les 215.000 dones que van denunciar una agressió sexual només a Europa, només l’any 2015. Als diaris, a les xarxes, a la tot arreu s’ha parlat de mi, i s’ha parlat en nom meu, en nom nostre. Han estat dies estranys.

Cap de nosaltres té l’obligació de dir-ho, d’explicar, de fer públic que ha estat víctima d’una agressió sexual. Però totes tenim el dret a parlar-ne. El nostre silenci protegeix els agressors, i protegeix qui no vol saber, qui nega que la violència vers les dones és un problema de dimensions catastròfiques. Poseu-nos cara, i nom. Som moltes, i estem per tot arreu. I quan sentiu o llegiu que es qüestionen els motius i la sinceritat d’una dona que ha denunciat una agressió, quan se li nega el dret a seguir vivint, quan algú es pregunta perquè va fer o va deixar de fer, penseu que em qüestionen a mi, em neguen a mi i em pregunten a mi.

Em va passar a mi, i segueix passant cada dia, segueix passant a casa nostra cada sis o vuit hores que un paio (o uns quants) agredeixen sexualment una dona. Perquè els ve de gust, perquè sí, perquè poden fer-ho. I en realitat no és cada sis o vuit hores, passa molt més, perquè aquest càlcul està fet sobre els casos denunciats. I al voltant d’un 80% dels casos no es denuncia. I no, no són malalts. No us enganyeu. Són pares, fills, marits, germans, avis, fusters, bombers, enginyers, metges, comptables, professors, aturats, militars, policies o veterinaris. Són homes sans en una societat patriarcal que ens considera, a les dones, éssers humans de segona, o de tercera, o de quarta.

No és el primer cop que escric sobre aquest tema. I no serà l’últim. És el meu dret. Poseu-nos cara, i poseu-nos nom.

Anuncios

Som moltes, i estem per tot arreu

A principis de febrer  un pare va denunciar que el seu fill havia estat víctima d’abusos sexuals mentre era alumne dels Maristes. La denúncia va obrir portes i va deixar al descobert silencis de molts anys. Silencis que es donaven suport i s’alimentaven els uns als altres. Un “si tu no parles, jo tampoc”. Fent pinya, callant.

Fa molt de temps que dono voltes al silenci de les víctimes, i al silenci dels qui les envolten. Em resulta un tema enfadós. Perquè en realitat, jo no he volgut callar mai. Jo no vaig anar mai als Maristes, però sí que va haver-hi dos paios que em van posar un ganivet al coll i em van obligar a entrar a un cotxe.

A mi em van dir que callar era el meu dret. I cal reconèixer que de bon començament, atordida com estava, m’ho vaig creure. Però amb el temps he arribat a la conclusió que quan callem el que fem és respectar el vostre dret a no saber. A no saber que les víctimes som moltes, que estem per tot arreu, que no som d’un altre barri, d’una altra cultura, d’una altra generació. Som filles germanes i netes, companyes i potser fins i tot mares d’algú. I per cada dona agredida, per cada una de nosaltres, hi ha com a mínim un agressor. Que també és fill, company, germà o pare d’algú. L’any passat es van denunciar a l’estat espanyol més de nou mil agressions sexuals. Gairebé 25 diàries. Una cada hora. I no sabem quantes no es van denunciar.

Callar em fa sentir que ajudo a fer invisible una realitat. A permetre que segueixi passant. A alimentar la fal·làcia que callo perquè em sento culpable o que potser vaig fer alguna cosa malament, ja se sap que qui la busca la troba. Si callo pot semblar que no en vull parlar i me n’amago. I no, gens. Em dic Lídia, i sóc víctima d’una agressió sexual. I vaig denunciar. I vaig sobreviure al terror, al fàstic i a l’espant i la ràbia de descobrir en pròpia pell que som moltes, que estem per tot arreu, que no som d’un altre barri, o d’una altra cultura. Que era jo i que era a mi.

A mi em van vendre que callar era el meu dret, però va resultar que era el seu. I a mi, qui em va salvar, van ser els qui em van deixar explicar i pensar en veu alta, els qui em van animar a fer-ho, i les qui van pintar aquell mural que deia “Prou agressions, deixeu-nos tranquil·les”.

Curriculum vitae: El de veritat

T’apuntes a un taller per aprendre “a escriure la veritat” i et demanen per  començar que parlis de tu mateixa. Que ho escriguis i ho enviïs abans de la tarda de divendres. I pateixes un atac de transcendència que et deixa paralitzada. T’aguantes la cara amb la mà, com fan els grans escriptors a les contraportades, i deixes perdre la vista per la finestra mentre fas veure que busques dins teu. Com si de veritat necessitessis pensar les respostes. Va home, va.

Tens el defecte de la mandra, de deixar-ho tot per darrera hora. I aquí estàs, pensant quan deu considerar en Capdevila que comença la tarda de divendres. Perquè ja són quarts de sis.

Anar per la vida amb la veritat pel davant a tu et sembla una virtut. Però hi ha qui no s’ho acaba de prendre bé. Més d’un i més de dos pensen que callada estàs més guapa. Molt més guapa.

Un altre defecte: Haver-te d’aguantar-te sovint les ganes d’anar clavant ventallots a qui es queixa de nimietats. Plas. Calbot. I així et queixaràs amb motiu.

T’esforces per tenir la virtut de no amagar mai quan t’has equivocat.  I et pesa un deute d’errors no reconeguts. Hi ha dos o tres perdons que has de demanar. Plas, calbot. Ara ets tu la que es queixa. Arregla-ho, no ploriquegis.

Ets molt afortunada: la vida t’ha ensenyat que veure la part bona de les coses costa exactament el mateix esforç que veure’n la part dolenta. I és infinitament més divertit. I potser hi ha dies que costa, sí. Però com Scaramouche, el personatge de Sabatini, vas néixer amb el do del riure i convençuda que el món està boig. I això ajuda, molt.

Alkaline Power

Miro cap amunt i veig estrelles en una llenca de cel. Entre parets i l’asfalt, la immensitat. Prenc consciència de la petitesa dels meus problemes, però només em dura uns segons. He sortit de casa a passejar la Canica, fugint d’entrebancs que hi ha dies que es fan muntanyes. I per què dec plorar, si no estic ovulant. No queda pa. La nena que no es vol dutxar. La pila de plats per rentar. La senyora que cuida al pare a les tardes que ho vol deixar. L’escalfador que s’ha espatllat. Compraré una pila Alkaline Power LR20, de les grosses. Des dels radiocassets amb micròfon que no en veia cap. Esperem que sigui això.

La soledat se m’arrapa com la humitat mentre passejant la gossa em creuo parelles i cotxets de nadó. Soc mare però no sempre m’ho crec. La ferreteria ja ha tancat, hauré d’esperar a l’endemà. Al pare l’Alzheimer li ha canviat força el caràcter. Si abans era tossut però afable, ara a més de cabut s’ha tornat malcarat. Entenc a la Sandra, a ningú li agrada rebre crits. El grup de whatsapp amb els germans i la mare bull: que allargarà fins a final de mes, que tindrem marge per buscar algú.

Mentre plego del terra la urgència de la Canica amb una bossa de plàstic fent de guant penso i recordo, i me n’adono, d’un meu tema recurrent amb la relació filial: cap amunt, amb els pares, separats quan jo tenia 12 anys, i cap avall, la meva maternitat. La maternitat desitjada, una mena de neomaternitat exercida i la maternitat postergada. I les parelles que he tingut, que han estat orfes de pare o de mare. I acullo una nena sense pare que es queda òrfena de mare. Anys de teràpia i sembla que la cosa va per llarg, ara que els meus germans i jo ens estem quedant com orfes de pare, perquè el seu esperit se’n comença a anar. Ploro quan m’entra la urgència del que ja no soc a temps de dir-li, i quan sento la nostàlgia pel futur que ja no viurà. Ens pregunten, i diem que anem fent. Intentem viure el present amb un pare que ja no és ben bé el pare i que haurem d’aprendre a estimar així, d’ara en endavant.

Arribo a casa i sí, sort del basar xinès, era la pila. Alguna cosa torna a ballar al compàs. Al món, les fronteres, els refugiats, la fam, les desigualtats. A casa, la Sara es pot dutxar. Una estona per a mi. No triguis una hora, li he dit. Allarga-ho, he pensat.

Mariona Sanfeliu Salvà

Un gir inesperat

El dimarts onze del mes u de l’any onze, un dia cap-i-cua, la meva vida va fer un gir inesperat. Jo era, des de feia un mes i escaig, família col·laboradora de la Sara, una nena de sis anys, cabells curts, mirada desafiant i riure fàcil. Vivia a Sant Andreu amb la seva mare Pilar, en un pis sense calefacció ni aigua calenta. Si havia acceptat l’assignació d’una família col·laboradora era perquè no li retiressin la custòdia de la filla, i perquè aviat començaria una quimio, i necessitaria ajuda.

Era el segon dia d’escola després del Nadal. Vaig trucar a la Pilar per preguntar-li si volia que recollís la nena de l’escola. El dia era fred, i jo ja em sabia la ruta fins a la casa. A la primera trucada la Pilar no va respondre al telèfon. Potser descansa, vaig pensar. A la segona, el mateix silenci. Em començo a preocupar i calculo mentalment què trigaré amb la moto a arribar-hi des de Sants. Torno a trucar i res. Ara ja preocupada engego l’Scoopy i enfilo cap a Sant Andreu. Pel camí pensava possibles escenaris. Que s’hagués deixat el mòbil a casa i ja estigués fent cua esperant que el Gerónimo obrís la porta de ferro, amb un eixam de nens frisosos al darrere. Que s’hagués adormit. El carregador que no funciona. La bateria.

Davant del seu portal pico fort la balda. No té timbre. La crido per si em sent per la finestra. Res de res. Desesperada truco a l’escola, que es quedin la nena, que la mare no contesta i jo no sé què fer. En aquell moment rebo la trucada oportuna de la Patrícia, la referent de l’ajuntament, per saber què tal les festes, i li explico que la mare de la Sara no respon al telèfon ni a la porta. Em diu que vagi trucant a emergències que ella ve cap aquí.

Intentant mantenir la calma vaig trucar al 112. No sé ben bé què els vaig dir però recordo que van venir bombers, guàrdia urbana i una ambulància. Van forçar el vell portal de fusta i els vaig veure perdre’s escales amunt. De la foscor en va sortir un home que va dir: “És viva, però gairebé no respira, ens l’enduem”. La Patrícia m’aguantava les mans quan vaig arrencar a plorar, i vam poder pujar. Tenia una insuficiència respiratòria. “Hola cariño”, em va poder dir. La Pilar encara va viure dos mesos en què la vam anar a veure sovint a l’hospital, i la Sara li portava dibuixos de cors, però la va deixar òrfena, ironies del destí, el dia del pare d’aquell mateix any.

Mariona Sanfeliu Salvà